Comunicar

Hi ha molta gent de l’ofici que es guanya la vida amb la comunicació corporativa, una assignatura que, d’altra banda, cada cop té més tirada a les universitats, segurament perquè ofereix una seguretat laboral que no garanteix cap mitjà convencional. Les relacions públiques han deixat de ser tanmateix un pecat en el periodisme quan s’ha vist que hi ha seccions dels mitjans tradicionals que fan més propaganda que informació i ja no se sap si és pitjor la censura o l’autocensura.

Tot i els manuals de pràctiques, resulta, però, que encara no s’ha trobat ningú capaç d’explicar què es necessita per ser un bon cap de comunicació del Barça. El president Rosell n’ha tingut quatre de ben diferents en tres anys. Al club ja no dimiteixen els directius ni es destitueixen entrenadors, sinó que les crisis es personifiquen amb els canvis dels responsables de premsa.

Pere Jansà va durar sis mesos. El que va fer en la campanya no va funcionar quan va haver d’explicar l’obra de govern. No sabria dir per què el van fer plegar si no se sap què volien que fes. Tampoc va fer fortuna una bona periodista com Ketty Calatayud. Tal vegada la van enredar quan va passar a l’altra banda, no li van explicar bé de què anava la pel·lícula o no va voler fer el que li manaven, i al cap d’un any ho va deixar estar. I a Xavier Martín de res li ha valgut l’amistat amb Rosell. Martín es va creure el càrrec i el va exercir amb professionalitat i, com es diu, de manera més transversal que amiga, fins que s’hi va deixar la pell. Va discutir amb Rosell a San Siro i se l’ha utilitzat de cap de turc de la decisió polèmica del consell de prohibir l’accés dels nens a l’estadi sense entrada. La junta no entén com no hi ha ningú capaç de convèncer l’opinió pública d’una cosa tan senzilla i objectivable a la classificació com és que la seva gestió és excel·lent.

Ara li toca a un periodista de gran trajectòria com Albert Montagut, que té una mica de tot el que s’admirava dels seus antecessors i algunes coses més: psicologia, relacions públiques, treball de camp, sentit comú i sintonia amb els poders fàctics. L’esperança és que al final sàpiga interpretar el que vol el president o, en cas contrari, Rosell tindria un problema de difícil solució, i és que funcionaria per oposició i no pas per afirmació.

Ara que mana, a Rosell li costa conviure amb la discrepància després de fer saber que, com a vicepresident, votava en contra de Laporta. A vegades fa l’efecte que només l’entendria Ricard Maxenchs, que és qui es va inventar el càrrec de cap de comunicació al futbol. Maxenchs, dissortadament, ja no hi és i el periodisme tampoc funciona com en l’època d’Àlex Botines, que deia que estava regalat al Barça. El que se sap és que, en l’època de la comunicació corporativa, no hi ha un càrrec més difícil que el de dircom del Barcelona.