Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Un intel·lectual discret i tossut

Cal valorar la seva posició ponderada i responsable respecte a qualsevol esdeveniment col·lectiu de base cultural

El poeta J. V. Foix amb Joan Miró, en una imatge familiar de Joan Teixidor amb Maria, la seva néta.
El poeta J. V. Foix amb Joan Miró, en una imatge familiar de Joan Teixidor amb Maria, la seva néta.

En ocasió del centenari del naixement de Joan Teixidor, el que més s’escau és subratllar els seus valors específics en el camp de la producció cultural: editor de gran transcendència; poeta de diferents registres, relligats sempre per un estil que esdevingué exemplar; crític d’art que va saber propagar teoria i models a partir de la crònica d’exposicions i altres esdeveniments puntuals; i sobretot, un participant sempre discretament disposat a la recerca dels bons comportaments col·lectius. El seu pas per la presidència de la Fundació Miró va ser un mostrari de l’excel·lència de les seves qualitats i de la comprensió de les complexitats culturals.

Ateses les circumstàncies dels anys tristos i inútils de la postguerra que li tocà viure, m’atreviria a dir que, al costat de la importància de les pròpies aportacions creatives, cal valorar la seva posició ponderada i responsable respecte a qualsevol esdeveniment col·lectiu de base cultural, vingués del camp que vingués, encara que fos llunyà de les seves ocupacions intel·lectuals. Era una persona que sabia fer de la seva discreció una arma de participació en allò que era significatiu, sobretot en l’àmbit cultural. En realitat, fou un dels pocs catalans que mantingueren, amb les limitacions evidents, la posició de l’intel·lectual, encara fill de la Il·lustració, que estenia el coneixement i l’autoritat en el conjunt de les idees socials i polítiques. Teixidor va ser a Catalunya un bon exemple de l’intent de continuar aquell àmbit de convivència i autoritat, tot mantenint un pont sobre els esgarips de la postguerra. Un intent que finalment no ha reeixit perquè la figura de l’intel·lectual ha perdut aquell paper de responsabilitat. Això fa de Teixidor un personatge, encara, més significatiu dels aspectes positius i entusiastes d’una etapa difícil que ell i els seus amics van intentar superar i van aconseguir reduir.

Un dels fenòmens més freqüents en la biografia de Teixidor és la seva presència en activitats que provenien de disciplines molt diferents. Sovint, en una taula rodona o en un simposi, era l’invitat que enfocava el tema des de fora de les convencions i els tòpics dels gremis professionals. Els arquitectes, per exemple, l’utilitzàvem molt sovint. Deixeu-me recordar, només, que quan el FAD va posar en marxa els premis anuals d’arquitectura i decoració, al jurat s’hi havia d’incloure un tractadista d’art i un artista que hi intervinguessin des de fora de la professió, vinculats als nous corrents culturals. Els dos elegits foren Joan Teixidor i Llorens Artigas. Quan s’inicià a Barcelona l’interès pel disseny industrial i per la fundació de diverses entitats promotores, Teixidor hi intervingué considerant el valor col·lectiu d’una nova implantació cultural i professional. En diverses tertúlies entre uns quants arquitectes de les noves fornades, es mostrava molt interessat per l’urbanisme, no només pel detall dels errors descomunals que en aquell moment realitzava l’equip de tècnics i especuladors de l’alcalde Porcioles, sinó també per la manca d’estudis d’urbanisme moderns que incorporessin, per una banda, consideracions socials i econòmiques i, per l’altra, els processos de composició formal amb tot el seu bagatge històric.

Segurament alguns dels criteris que després ha desenvolupat l’urbanisme barceloní amb experimentació més fonamentada s’iniciaren en l’apassionament d’unes converses a les quals Teixidor aportava consideracions valuoses. Era sempre la veu de la generalització o, més ben dit, de les idees generals que aclarien l’embolic i el conduïen finalment a judicis sobre el futur del país i la seva cultura. La radicalitat d’un intel·lectual tossut i discret.