115 dies de mort i destrucció

A les 4.30 hores de la matinada del 16 de novembre de 1938, emparant-se en la boira i la foscúria, els darrers homes de la 35a divisió republicana, una de les primeres unitats de travessar l’Ebre el 25 de juliol d’aquell any, repassen el pont de ferro de Flix en direcció a la riba esquerra. 15 minuts després, el tinent coronel Manuel Tagüeña, cap del XV Cos d’Exèrcit, ordena als seus sapadors que volin el pas. Una potentíssima explosió i una fenomenal lluminària en mig de la boira posen fi a la Batalla de l’Ebre, la més llarga i cruenta de la Guerra Civil, 115 dies de sagnants combats que van fer 100.000 baixes, entre elles, 30.000 morts dels dos bàndols, molts més del republicà que del franquista, que aquí tampoc hi ha consens entre els historiadors. De tot això, aquest dissabte en farà 75 anys. S’havia acabat el que molts especialistes consideren la primera batalla de la Segona Guerra Mundial. Un mes més tard —el 23 de desembre— l’exèrcit franquista començà la conquesta de Catalunya, i el dia 1 d’abril de 1939 s’acabà la guerra amb la derrota de la República.

Als ressecs camps de la Terra Alta, entre ceps, ametllers, avellaners i oliveres, als polsosos boscos de pins, a les fondàries de les estretes valls i als cims pedrencs de les serres de la Vall, Cavalls i Pàndols, es van quedar els morts. Restes d’aquells cossos —la majoria probablement republicans, perquè el bàndol vencedor va poder retirar els seus morts del camp de batalla i enterrar-los al Valle de los Caídos, mentre que els perdedors només podien fugir— encara avui es poden veure als boscos de la Fatarella, Vilalba dels Arcs, Corbera d’Ebre o Gandesa. Enterrats de pressa, sota una prima capa de terra, a les mateixes trinxeres i als clots que deixaven els projectils de l’artilleria i les bombes de l’aviació, el pas del temps i la pluja, dia a dia, lentament, els van posant al descobert.

Manuel Tagüeña, un brillant llicenciat en matemàtiques i física de 25 anys, tinent coronel de milícies —com tots els comandaments de l’exèrcit de l’Ebre, i comunista, també com tots—, va ser aquell a qui les circumstàncies, i no els seus superiors, que el van deixar sol a la dreta de l’Ebre mentre ells ja estaven segurs a l’altre costat del riu, van portar a planificar i executar la retirada, una magnífica maniobra militar que va suposar que el XV Cos d’Exèrcit, que ell manava, i les restes del V Cos, el d’Enrique Líster, poguessin passar a la riba esquerra salvant homes i impedimenta.

Per aconseguir-ho, per fer que el que quedava de l’exèrcit de l’Ebre es pogués retirar amb seguretat, Tagüeña va pensar un seguit d’accions que van permetre salvar milers i milers de vides. Ajudat per la boira d’aquells dies, que impedia el combat als matins i, el que era més important, no permetia veure què feia l’enemic, el militar republicà es va recolzar en la línia fortificada de la serra de la Fatarella, a la partida dels Raïmats, que tenia el riu a l’esquena, 500 metres més avall i a uns sis quilòmetres de distància, i en el sacrifici de les vides d’un miler llarg de soldats de la XV Brigada.

Aquests minvats efectius van haver de fer front a l’embranzida de tres divisions de Franco, entre elles la 4a de Navarra, la millor i més potent de les unitats de xoc de l’exèrcit nacional. Els franquistes volien copar el que quedava de l’exèrcit de l’Ebre entre el riu i la serralada de la Fatarella. Mentrestant, els darrers soldats republicans tenien l’ordre de defensar la retirada dels seus companys cap als ponts sobre l’Ebre de Flix i Riba-roja —Ascó ja havia caigut en mans dels franquistes— i per això necessitaven guanyar temps.

Les tres divisions franquistes atacaven el 14 i 15 de novembre del 1938 la darrera bossa de resistència. Entre els soldats que van morir a la serra de la Fatarella perquè els seus companys poguessin repassar el riu i posar-se a resguard, hi havia Xarli, el soldat desconegut, les restes del qual van ser trobades fa dos anys i desenterrades en una trinxera dels Raïmats per un equip d’arqueòlegs i historiadors del CSIC i la Universitat de Barcelona, ajudats per membres de l’Associació Lo Riu de la Fatarella, entitat que ha recuperat bona part de la línia defensiva que va contenir els nacionals. Com Xarli, la immensa majoria dels seus companys van morir per frenar els soldats de Franco.

A un tret de fusell de la trinxera de Xarli, el dia 14 de novembre d’aquell any, hores abans de la fi de la Batalla de l’Ebre, va morir als 29 anys Gustav Trippe, un alemany nascut a Dormunt-Dosrtfeld i cap d’un tanc de la Legió Cóndor. Així, perfectament identificat, i amb el distintiu de les unitats cuirassades Panzer —una calavera amb les tíbies creuades, semblant al sinistre emblema de les SS—, consta a l’estela funerària col·locada pel seu exèrcit just al davant de la línia fortificada on es van trobar les despulles de Xarli. Una figura de la injustícia de totes les guerres: els vencedors poden, gairebé sempre, identificar i honorar els seus morts; els perdedors són, per sempre, soldats desconeguts.

Xarli —nom que van posar els arqueòlegs i historiadors que van desenterrar els seus ossos el setembre del 2011— i Trippe són dos dels darrers morts de la Batalla de l’Ebre. Xarli, un republicà desconegut del bàndol perdedor, i Trippe, un voluntari nazi plenament identificat del bàndol guanyador: el primer va donar la vida perquè els seus companys se salvessin; el segon va morir per unes idees perverses que van acabar costant al món desenes de milions de morts.

Què va suposar la Batalla de l’Ebre per al territori que la va patir? Josep Sánchez Cervelló, catedràtic d’Història Contemporània, degà de la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili i autoritat sobre la matèria, té clar que la gent del territori hauria de fer seva la Batalla de l’Ebre. Les ferides, ara, 75 anys després, encara no han cicatritzat del tot perquè no s’ha fet un debat a fons sobre el tema, creu Sánchez Cervelló.

La Terra Alta i la Ribera d’Ebre —més la primera comarca, en la qual es van produir els combats més ferotges— van ser les zones més perjudicades i van trigar anys, molts anys, a recuperar-se des del punt de vista econòmic, ja que l’aparell productiu, fonamentalment el sector primari, l’únic que tenia pes a la zona, va trobar els camps i les hisendes destrossats.

Sánchez Cervelló explica que les poques elits intel·lectuals i tot el teixit associatiu van desaparèixer; la població, entre els morts i l’emigració forçosa, va perdre el 15% dels habitants; la misèria va ser tan gran que durant molts anys la gent va tornar a l’economia d’intercanvi, l’ancestral sistema de comerç sense moneda, i a l’estraperlo per sobreviure. Sánchez Cervelló té documentat un cas al seu poble, Flix, de dues germanes, Maria i Josefina Galcerà Llurba, de 4 i 11 anys, que van morir de gana a la immediata postguerra. Les nenes, amb la mare desterrada, vivien amb una àvia gran.

El també historiador David Tormo, director del Comebe (Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre, de titularitat pública), que gestiona cinc centres d’interpretació ubicats a Corbera d’Ebre, el Pinell de Brai, Batea, la Fatarella i Vilalba dels Arcs i una vintena d’espais històrics de la batalla recuperats, creu també que, 75 anys després d’aquell episodi de la Guerra Civil, encara queden molts traumes. “Les ferides ideològiques no s’han esvaït i les sentimentals són ben presents: hi ha milers i milers de soldats desapareguts i els seus familiars voldrien saber on està enterrat el pare, l’avi o l’oncle”, explica Tormo, que, a més, és regidor per CiU a Vilalba dels Arcs, un altre dels pobles de la Terra Alta que va patir fortament les conseqüències de la guerra. Per Tormo, el fet d’estar a primera línia de foc de la Batalla de l’Ebre provoca que el territori visqui tot el que envolta la Guerra Civil i la mateixa batalla amb una mena de sentiment contradictori. Per una banda es veu com una cosa llunyana en el temps, i per l’altra, com una cosa molt present perquè la gent s’ha criat amb la història del que va passar i amb els espais on va passar. Confirma que, passada la guerra, al territori no hi va quedar res, només mort i destrucció.

La mort i la destrucció és el que Franco havia buscat des del principi de la batalla, explica l’historiador i hispanòfil anglès Paul Preston al llibre Franco, Caudillo de España (Grijalbo-Mondadori 1994): “El darrer i desesperat esforç de l’Ebre li havia donat el prototipus de victòria definitiva, per a ell, de molta més importància que una d’estratègica que garantís una solució ràpida del conflicte. Havia aconseguit l’anihilació física del seu enemic. Ho hi hauria armistici [proposat tímidament per les potències democràtiques i buscat en secret pel mateix Juan Negrín], ni condicions per a la rendició, ni pau amb honor [per als vençuts]”.

Parafrasejant en sentit contrari el discurs, discutit per derrotista, però impagable com a joia de la literatura política, del president de la República, Manuel Azaña, el 18 de juliol de 1938 al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, titulat Paz, piedad y perdón, Franco no va buscar la pau, no va tenir pietat, no va voler perdonar: va triar la sang com a fórmula redemptora del que ells i els seus consideraven els mals d’Espanya.