Els Encants ocupats

Fa un temps ja vam parlar del nou edifici dels Encants. En aquell moment l’estructura estava prenent forma i encara que no s’havia posat a prova la seva eficàcia com a coberta, de la qual tan sols era visible un elevat grau d’artificiositat. L’edifici, ara ja en funcionament, permet veure com s’ha acoblat al nou espai la vella activitat que tenia lloc a l’altra banda de la plaça.

L’edifici converteix la seva manera de resoldre les plataformes per allotjar els llocs de venda en la seva raó de ser. El seu desplegament a l’espai perimetral de l’edifici converteix el suport de l’activitat en una superfície contínua en pendent que, en plegar-se i desdoblar-se en dos dels costats de la planta, allotja els llocs de venda en bandes d’un, dos i tres carrers de circulació entre les parades de venda.

Sobre aquestes rampes es dipositen les casetes i els armaris-contenidors, construïts tots ells amb xapa metàl·lica, amb la seva peculiar coberta de formes corbades. Totes queden a la vista, ja que les rampes no tenen paraments de tancament. El contrast entre aquests llocs de venda i les rampes està garantit, no tan sols pels materials, sinó perquè es tracta d’unitats reunides que, en veure-les, individualitzem fàcilment, contra la continuïtat de la rampa de circulació i, òbviament, per les formes emprades: en uns arestes corbes, a les altres angles afilats.

Les rampes estan abocades a l’espai on tenen lloc les subhastes, que poden ser seguides des d’una certa altura pels qui baden, convertides així en balcons sobre aquesta activitat. Aquest punt de vista potser no ajuda a licitar per un lot, però dóna a qui s’aboca una idea general de l’activitat verdaderament singular que recorda algunes fotografies de Robert Doisneau del desplegament de productes a Les Halles de París. És aquest punt de vista el que desperta més els elements de judici del nou edifici dels Encants. Al veure des de dalt les parcel·les farcides amb els objectes més variats, no podem evitar veure una peculiar fotografia de la ciutat.

Petits corralets plens d’objectes apilats de manera estratègica, gairebé com en un jardí, on les plantes petites se situen davant de les més altes, i aquestes davant dels arbustos amb més alçada per poder ser vistos en conjunt harmònicament. Aquí igual: els objectes més vistosos es col·loquen sobre algun trasto que fa de pedestal improvisat, tot definit i delimitat amb l’ajuda dels mobles més grans, com ara armaris i prestatgeries, que ajuden a marcar aquests solars farcits en venda. Tots plegats conformen una mena de teatre on la venda al pati de butaques és contemplada des de les llotges, i aquestes són, també entre elles, motiu de badar.

El conjunt no és aliè a una observació gairebé elemental: el mercat projectat és l’edifici buit, que és quan es pot veure com un objecte, i és que conforme avança el matí i els quioscos van obrint, l’arquitectura projectada va reculant i queda finalment com el suport a l’ombra de l’activitat comercial que l’ocupa. El mercat es transforma, especialment els llocs de venda més petits, que tan sols són armaris compactes que un cop oberts es despleguen al seu davant amb l’ajut de cavallets, barres, puntals, pinces de bateria i lones, fins a transformar l’espai radicalment. En aquest sentit també ajuden els tendals d’emergència muntats per resoldre els problemes ocasionats per la pluja. L’harmonia no dissenyada del conjunt de les parades és el resultat del que posa en comú el sentit pràctic dels venedors i del que els distingeix: les seves mercaderies. Aquesta activitat millora notablement l’edifici, que veu així, més enllà de les seves polèmiques formes, com la vida s’obre pas i li atorga continuïtat en el temps i amb la ciutat.