Firar-se

Han tornat les fires, si és que mai se n’havien anat. N’hi ha cada setmana, a llocs ben diferents i de tota mena. He arribat a pensar que sovint és la mateixa gent la que es va movent pel país sense parar, sobretot els que compren i els que venen, tothom abrigat sota una mateixa carpa ambulant, un dia amb motiu del vi i l’altre de la carn, o bé perquè avui és Sant Eduard, més endavant Santa Llúcia i després Nadal. El calendari dóna per a molt i quan no és el santoral ens empeny la gastronomia o la tradició i, és clar, el record d’aquells oficis que es van anar perdent amb el temps i que ara es recuperen ni que sigui per una qüestió de supervivència.

La gent va i ve i es fira poc o molt perquè quedi constància de la seva sortida i també de la seva militància. No tot és turisme, sinó que hem tornat a recuperar els espais comuns i ens agrada fer barrila sobre la vida. Aquest mes, el dia 13, que no hi havia futbol, vaig anar a la Tria dels Mulats. Uns 300 caps de bestiar van baixar, aquesta vegada de Rojà a les Planes d’Espinavell, després de pasturar durant l’estiu a muntanya en virtut del Tractat dels Pirineus. M’agrada fer cap durant unes hores al Costabona, contemplar el Canigó i trepitjar el Conflent, per després veure com les eugues, els cavalls i els pollins travessen el Riutort.

Unes cinc o sis mil persones s’apleguen a Espinavell des de bon matí fins a la tarda pendents del bestiar i dels pagesos. Els que porten la fira van amb un bastó llarg i prim i xiulen fort, net i fit, res de cridar. Fa goig veure com corren els pollins abans de ser separats de les mares. És la Tria dels Mulats. Tot va bé fins que apareixen els negociants, gent amb la sang freda que sovint compra com qui fa caritat i et perdona la vida. Asseguren que els poltres mengen molt, que els costa fer-se grossos i que després la seva carn no és apreciada, ara que ningú ja no els vol com a bèsties per a les feines del camp, de manera que paga molt més la pena criar vedells.

Llegeixo a El 9 que a Camprodon es venen de 1.500 a 1.800 quilos de carn de poltre a la setmana. N’ofereixen a bon preu a la majoria dels restaurants i fondes de la zona i del Ripollès. A mi em passa la gana només de pensar que pot ser d’algun dels pollins de Molló. Em diuen que estic carregat de punyetes i romanços i bé que em foto la carn de xai, de porc i de vedella. No sé pas si m’hi atreviré algun dia, tal vegada a la fira del cavall de Puigcerdà o a la de l’ovella a Ripoll. A Espinavell no puc menjar-me aquell poltre que des de la innocència mamava per última vegada.