La persecució d’Antoni Miró

Antoni Miró és un home tímid, pàl·lid, que parla dolçament, amb una cadència musical. Fins i tot quan s’enfada, o quan mostra desacord, no alça la veu, sinó que més aviat acompanya aquell comentari amb un to irònic, amb una profunda resignació. És un home civilitzat, al qual li agrada exposar les seues raons, i que resulta d’una coherència inqüestionable. La seua obra artística és variada i bella, amb un ús del color (els seus blaus!) que sempre és captivador. Hi ha denúncia, però també hi ha recerca de la realitat, i Miró pot pintar tant un pidolaire, o el darrer plat dels condemnats a mort als EUA, com el Partenó o l’estatuària grega. Els seus dibuixos eròtics són també d’una expressivitat formidable, amb una lubricitat tal que, quan els veus, et preguntes com un home tan tímid, tan discret, tan evanescent pot produir una imatge tan descarada. Al mas de Sopalmo, a la falda de la bella serralada de la Font Roja, l’artista d’Alcoi ha dut endavant la seua creació: Miró és un treballador nat, compulsiu, amb una capacitat de producció ingent, sorprenent, immensa. A poc a poc, amb una llarga paciència, ha anat desenvolupant el seu món artístic, el seu univers iconogràfic: des de les famoses bicicletes fins als homenatges als amics Miquel Martí i Pol i Ovidi Montllor, o les grandioses escultures de ferro. Justament una d’aquestes escultures es va situar l’any 2007 a la redona de l’entrada de la ciutat de Gandia: representa la desfeta d’Almansa, en una escena monumental que s’inspira en la rendició de Breda, però portada a l’estatuària. Tanmateix, Antoni Miró ha patit durant aquests darrers mesos una campanya de l’alcaldia de Gandia, a les mans del PP, per a retirar aquesta escultura i portar-la a un altre lloc molt menys emblemàtic de la ciutat. Anteriorment, l’alcalde Arturo Torró ja havia fet retirar de Gandia unes escultures d’Artur Heras, un artista ben conegut per les seues simpaties esquerranes, i molt respectat en l’univers intel·lectual valencià. Aquesta nova persecució política d’Antoni Miró és tan matussera com ridícula: mentre d’una banda el govern valencià apel·la al diàleg i a la unió de la societat civil (amb la tòtila Cristina Tárrega com a portaveu d’aquella iniciativa), de l’altra es persegueix, es denigra i s’aparta tots aquells que no pensen igual. A més a més, l’escultura pesa dues-centes tones i és impossible traslladar-la sense afectar-la greument. Però l’alcalde s’ha enderiat a eliminar-la de l’imaginari col·lectiu de la ciutat de Gandia, en arraconar-la, en restar-li importància. Al capdavall, com es veu amb tantes altres coses, allò que en el fons es dirimeix és que Gandia deixe de ser aquella ciutat lliure i independent, amb caràcter propi i profundament valencianista, i s’incorpore plenament a l’ideari més ranci de la dreta valenciana d’ofrenar noves glòries a Espanya. En aquest sentit, l’honestedat d’Antoni Miró és un obstacle per als plans d’un dels alcaldes més lamentables del nostre país. I així, aquella escultura està a punt de convertir-se en tot un símbol de la lluita dels valencians contra la intolerància i l’estultícia dels nostres governants. Si no ho és ja.