Ximpanzés més racionals que els nens?

Uns versos de Jordi Sarsanedas que anys enrere em sonaven romàntics, de jove una mica decadent, ara em semblen inquietants. Començaven així: “Ni sé on sóc. / Quan es fa fosc / passejo sol / per la ciutat. / Estic citat / amb qualsevol, / amb mi mateix, / amb no ningú / arreu arreu”. I ja no en recordo més. He sentit en escriure’ls un calfred tectònic, i és que si abans en aquests versos em cridava l’atenció el passejant nocturn (“chi mai sarà quell’uomo in frac”), i em representava Sarsanedas vagant pels carrers nocturns de la Barcelona dels anys cinquanta o seixanta, ara em fixo més en la identitat del “qualsevol”, amb el “meu mateix” i amb el “no ningú”. Entre altres motius perquè he llegit l’assaig de Ferran Toutain Imitació de l’home, que tracta precisament de la identitat de l’home com a pura imitació, i això fins a l’extrem que, sota l’advocació de Gombrowicz amb què s’obre el llibre —“Ser home és imitar l’home”—, sosté que les dues ambicions més destacades de l’ésser humà, que són distingir-se dels altres i igualar-se a ells, l’individualisme i el gregarisme, només aparentment són contradictòries, ja que com més s’esforça un a buscar l’originalitat més incorre en la imitació.

Aquest llibre de Toutain (Barcelona, 1956) és d’una classe especial, la dels que vénen a cristal·litzar una obsessió que dura tota una vida. Segons explica l’autor, ja des de petit, a l’edat en què un observa els altres procurant comprendre com funciona la societat, el que aquesta espera d’un i el que un es disposa a fer amb relació a aquesta, descobria amb sorpresa la pronunciada tendència d’uns i altres adults a la imitació: les persones grans no eren originals sinó còpies. El descobriment és torbador, especialment en el cas d’un nen, ja que la infància amb prou feines coneix el sentit de l’humor; l’humor, “un invent per a posar de relleu l’absurd de la nostra condició mimètica”. A aquesta edat, una tarda, jo em vaig trobar al pati del col·le un company assegut sol a la barana, i li vaig preguntar: “Que tal, Àlex, com estàs?”. Em va respondre complagut, assenyalant-se la roba que portava: “I com vols que estigui? Lacoste, Levi’s, Sebago...”. Em va impressionar, per descomptat, aquell diàleg infantil que ha pres un sentit més interessant a la llum del llibre de Toutain. Aquest ha anat reunint arguments a favor de la seva tesi en l’antropologia, en la literatura, en la filosofia, en la sociologia i allà on els ha trobat. També en experiments científics de laboratori que vénen a confirmar (“Són els ximpanzés més racionals que els nens?”, titulava la revista Nature en donar notícia dels resultats d’aquests experiments) que davant el mateix estímul les cries de ximpanzé reaccionen prenent una decisió més pràctica i racional que les cries humanes, les quals, empeses pel geni de la mimesi, fan la marrada que han vist que l’adult feia...

Toutain detecta la tendència a la mimesi a tot arreu, des de la inclinació, en determinats ambients, a inscriure’s en cursets de tai-txi, de fotografia o de restauració de mobles (“el curset és la categoria, i el contingut, l’anècdota”), fins a l’èxit de les ideologies, que prové precisament de la naturalesa imitativa de l’ésser humà. Naturalment, el que estudia el llibre, quan exposa que som menys racionals i més imitatius del que solem i ens agradaria creure, és també la nostra tendència a l’estupidesa, de la qual són aliment essencial les idees imitades, també anomenades tòpics...

En fi, un assaig ricament documentat, amè i, per descomptat, estimulant, perquè convida a l’autoanàlisi i a l’observació dels altres sota el seu prisma. I, per cert, amb una ambició i penetració no gaire freqüents en el nostre microclima intel·lectual.