Fases del catalanisme crític

Les rauxes del tot o res solen postergar les virtuts del catalanisme crític, de la mateixa manera que durant molt temps l’esquerra radical condemnà la socialdemocràcia com una perversió revisionista. La publicació coincident dels articles de Tot s’ha perdut d’Agustí Calvet, Gaziel (1887-1964), i la reedició del primer volum de les Memòries polítiques de Claudi Ametlla (1883-1965), ambdues per RBA-La Magrana en la seva col·lecció Biblioteca del Catalanisme, justifica amb amplada la vigència revisionista del catalanisme crític, encara que el clima actual sigui una mica febrós.

Tot s’ha perdut és una recopilació d’articles (d’entre 1914 i 1936) que Gaziel tenia preparada per publicar. Inclou peces tan celebrades com La devoradora de hombres que és Catalunya i els comentaris tràgics sobre l’aixecament del 1934. També la sèrie Los reyes de Cataluña, avui del tot políticament incorrecta. Per la seva banda, Memòries polítiques 1890-1917 és el primer volum de les memòries d’Ametlla, periodista i director de l’agència Fabra, molt vinculat a un patrici tan sensat com Amadeu Hurtado, director del setmanari Iberia i president de Mirador, governador civil de Girona i Barcelona amb la Segona República, diputat a Madrid, realista d’Acció Catalana i observador ben lúcid dels errors i els encerts de la política catalana.

Sota amenaça de mort, Gaziel —aleshores director de La Vanguardia— ha de partir a França el juliol del 1936. És un cas semblant al d’Ametlla: poc després de l’alçament militar del 1936, la situació revolucionària generada a Catalunya l’obliga a marxar a França, amenaçat pels anarquistes de la FAI. Com diu en el pròleg el professor Xavier Pla, Ametlla representa un catalanisme possibilista. És un catalanisme autocrític i molt equànime. A Perpinyà, col·labora en la revista Quaderns d’Estudis Polítics, Econòmics i Socials, ben possiblement la millor reflexió feta des de l’exili. De tornada propicia el consens possible antifranquista. Inevitablement, és seduït per Ridruejo i s’acosta a la causa monàrquica, amb reticències pel que fa a la personalitat del pretenent Don Joan.

La instrumentalització de la catalanitat els incomoda i volen que s’intervingui a Espanya

Després del primer volum, Ametlla anà publicant quatre volums més de memòries, amb grans entrebancs de la censura: el ritme de publicació es va anar dilatant de forma punitiva. Seria un encert posar a les llibreries els altres quatre volums de les Memòries polítiques. Ametlla té una prosa irregular i la mirada del periodista sovint capaç de subratllar l’anècdota que defineix tota una categoria.

Quan va néixer, a la Conca del Barberà els homes duien capa. La primera memòria d’Ametlla va de les falses il·lusions del famós episodi del Tancament de Caixes a les agitacions de 1917, l’any de l’Assemblea de Parlamentaris, tan mitificada com breu. Explica els efectes de les guerres del Marroc. Subratlla que les primeres manifestacions republicanes a Catalunya no disten gaire, cronològicament, de les del catalanisme. Conta una visita al front de la Gran Guerra —la guerra que es feia per posar fi a totes les guerres—, on coincideix amb Francesc Cambó, a qui respecta. Cambó vol donar propina a un xofer militar i resulta que és el duc de La Rochefoucauld...

Descriu també Ametlla la lluita ferotge i sovint incerta entre la Lliga i el lerrouxisme. Parla de la “mística” i la “taumatúrgia solidària” de Solidaritat Catalana. Ametlla atribueix el caos de la Setmana Tràgica a la incompetència de l’autoritat militar. Troba lloable l’esforç de Maura a fi d’integrar “l’aspiració catalana dins l’orientació general espanyola”. Aprovació de les normes ortogràfiques de Fabra, l’any 1913; les grans empreses de la Mancomunitat de Prat de la Riba; emergència del nacionalisme republicà. Ametlla recorda les baixes tirades de la premsa en català i critica que s’usés “un català gòtic i conceptuós, capaç de descoratjar el poble lector no iniciat. Carner o Bofill i Mates —el poeta Guerau de Liost— “excel·liren durant algun temps a La Veu a fer-se entendre només pels possessors de llur clau”.

És clar que les memòries d’Ametlla tenen més perspectiva a posteriori, com són els fets catastròfics de la Guerra Civil, la revolució i l’exili. Ametlla ha sedimentat l’experiència històrica. No és una paradoxa que la immediatesa analítica de Gaziel ens el faci veure avui més sage, com el gran articulista de fons i director de diari que cada dia —a l’acte— ha de prendre el pols a la realitat, que és fugissera i a la vegada té permanències. Molt atents a les giragonses de la Tercera República francesa, Gaziel i Ametlla són intensament francòfils, però —sobretot Gaziel— consideren que França és un mal veí per a Catalunya, fins al punt que el catalanisme seria encara més mal rebut a París que a Madrid.

Són grans francòfils,

Quan considera el sentimentalisme de les masses, un fet cíclic en el catalanisme, Gaziel diu que la seva generació s’ha extirpat el sentimentalisme i per això no és capaç de fer acció de masses. Admet l’origen menestral de la Catalunya moderna, però critica que es faci venir bé com a immobilisme. Gaziel és un regeneracionista malgré lui, partidari de la intervenció de Catalunya en la política d’Espanya. També ho defensa Ametlla, del tot identificat amb aquella Acció Catalana que al final va ser més un problema que una solució.

Com que els intel·lectuals són els qui formulen el catalanisme, hi ha un excés de façana i un empatx de retòrica, diu Gaziel. Això sol fer difícil destriar entre catalanisme de la raó i catalanisme emocional, fins al punt que això amara la política i la distorsiona, perquè parlem d’una Catalunya que no ha existit i la comparem amb una Espanya irremeiablement real. Però, i aquí veiem el catalanisme crític de Gaziel, rere la retòrica hi havia el fet permanent de la catalanitat. La instrumentació de la catalanitat incomoda Gaziel tant com a Ametlla, des de concepcions estratègiques distintes. Ametlla fa present que l’endemà mateix del “desastre de 1714” totes les botigues de Barcelona eren obertes.

En definitiva, aquell catalanisme inicial encara era un sentiment que no estava proporcionat en l’acció. El catalanisme podia empetitir, mentre que la catalanitat era hispànica i, sobretot, peninsular, ibèrica. És la idea d’intervenir sense defalliment en la política espanyola, tot i que els catalans es cansen aviat de fer política. Això va ser l’èxit de l’aranzel, o les oportunitats innegables que la Transició democràtica va fer possible. En fi, la península Ibèrica seria incompleta sense els catalans, de la mateixa manera que “tampoco los catalanes haremos nunca nada bueno sin ellos”, escriu Gaziel.

També és cert que, després de la Guerra Civil, quan veu —amb sorpresa una mica candorosa— que els aliats no fan res contra Franco, Gaziel és molt més crític amb l’hegemonia castellana a Espanya. Abans deia que les resistències castellanes “son la contrapartida fatal, la antítesis complementaria, la reacción inevitable de lo que nosotros, los catalanes, hemos hecho, estamos haciendo y haremos aún, por largos años, desde el lado opuesto”. Gaziel fa la pregunta: “¿Por qué será que Cataluña ha perdido siempre sus pleitos?”. Sempre? També és defensable que algunes vegades hi surt guanyant, com en la batalla aranzelària, la constitució de la Mancomunitat, el retorn de Tarradellas o la Constitució de 1978. Al capdavall, la prioritat sol ser combatre la fil·loxera.

Valentí Puig és periodista i escriptor.