El text a l’espai públic

Una instal·lació de l’artista Perejaume al carrer del Carme, que consisteix en una frase fragmentada en quatre parts — “Allò que devem estar dibuixant amb les nostres formes de viure”— escrita amb bombetes i que estarà penjada sobre el carrer fins al 31 d’agost, planteja amb rètol d’actualitat el tema del text a l’espai públic; potser una de les coses més ambigües i donades a interpretacions variades. No fa gaires dies l’Ajuntament de Barcelona va obrir la mà amb la publicitat al carrer permetent que les empreses, mitjançant els creatius publicitaris, poguessin deixar la seva empremta a l’espai públic, com ja ho vénen fent de manera implacable i abusiva des de fa anys, però ara en més llocs. És per això que aquesta instal·lació, que no pertany a l’àmbit de la publicitat ni tampoc exactament al de la política, té un significat especial i certa oportunitat.

Diferents textos són presents a les plaques dels carrers, als rètols dels comerços i dels serveis públics, i col·leccionar-los és un exercici que hauria divertit Georges Perec. Paraules soltes la major part dels casos i que associem a la botiga, al servei o a la institució que trobem al darrere. En altres casos no cal la paraula, i identifiquem el lloc sense que ens ho diguin: per exemple, la catedral no té rètol, i no el necessita.

Però el text al qual ens referim i que aquesta instal·lació posa en evidència és aquell que té un sentit però no una utilitat pràctica. No és que no signifiqui res, al contrari, és que sembla parlar-nos a nosaltres directament. Algú podria dir, amb raó, que el text en l’espai públic el trobem a la ciutat mateixa, és ella la que comunica i sembla parlar-nos sense paraules. La ciutat és l’únic text inacabat, deia un recull de fa uns anys elaborat pel CCCB. Altres cops n’hi ha prou amb llegir “Circ” sobre les instal·lacions d’aquests espectacles en un context urbà, i veure retallada la paraula circ sobre el fons dels edificis ens diu més sobre la realitat que un text crític sobre la ciutat contemporània.

Però la instal·lació del carrer del Carme és diferent, ja que, amb els llums amb què solen fer-se les il·luminacions de Nadal, i enlloc de recórrer als tradicionals símbols nadalencs —però, i això és molt important, amb una llum semblant—, se’ns diu alguna cosa de forma directa. Alguna cosa ambigua que permet diferents interpretacions, segons si ho llegim sencer o fragmentat. Llegim i pensem, poc importa en aquest cas el missatge ni la seva oportunitat política, de fet si ja estem d’acord no cal que ho llegim, una paradoxa de la consigna política. El que importa és que al carrer trobem alguna cosa fora de lloc i ens adonem que, si suprimim la informació cívica, la comercial, els eslògans publicitaris i polítics, i el lumpentext dels grafits, l’espai públic no té text. Ens adonem aleshores que, per sobre de la il·luminació, dels bancs, les papereres, els paviments i la resta del repertori amb què omplin l’espai públic, el text és per si sol suficient per omplir-lo i donar-li sentit.

Massa pendents d’observar el que anomenem paisatge urbà, en aquests casos ens adonem que la paraula posseeix un sentit que estructura l’espai perquè ens connecta amb el lloc. Nosaltres donem sentit al text de la mateixa manera que donem sentit a l’espai. Aquesta instal·lació efímera i feta amb llum, cosa que equival a dir momentània i immaterial, contrasta amb un altre lloc barceloní al barri del Carmel en el qual, en pujar a un dels seus turons i amb la ciutat sota els peus, podem llegir una sentència atribuïda a Saint Just amb lletres esculpides sobre pedra de Montjuïc: “L’ordre d’avui és el desordre de demà”. Sempre he pensat el contrari, més aviat crec que tot el que avui ens sembla inconnex i desendreçat prendrà sentit demà, perquè és el que devem estar dibuixant amb les nostres formes de viure.