Poesia aliena nostra

No hem sabut resistir la temptació de fer un poc nostra la poesia aliena”. I sort d’això, cal respondre al poeta Josep Maria Llompart (Palma de Mallorca, 1925-1993) per fer pròpia la poesia dels altres com a principal criteri de traducció. Confessava la temptació en un pròleg de l’any 1984 i contribuïa així a nodrir la cultura literària dels catalans, no com a assagista o professor, sinó com a poeta de la poesia aliena: la galaicoportuguesa. Li era propera, però, i no solament pel vincle amb Camilo José Cela i Papeles de Son Armadans, sinó perquè es retrobava amb una de les llengües de la seva infantesa, quan el destí militar del seu pare el dugué a la Galícia de 1926-1930.

Les versions catalanes de la més gran poesia gallega i portuguesa van conviure amb el millor dels seus propis versos, i tot això ho explica el filòleg i estudiós Gabriel de la S. T. Sampol en l’escrupolosa edició del que van ser les diverses antologies de Llompart i que ara recull Totes les aus del món.

L’oralitat dels trobadors s’enlaira amb Alfons X i el rei Dionís, amb els grans cantors del mar que foren Martim Codax i Mendinho, o amb la pulsió eròtica de Pero Meogo entre prats i fonts gebrades on pasturen els cérvols. L’esplendor renaixentista l’obre un Gil Vicente lliure de la mordacitat del seu teatre i el tanca Luís Vaz de Camões, de qui Llompart versiona sonets inoblidables, com ara la millor de les definicions petrarquistes de l’amor, Amor és foc que crema sens cremar, o el serè i neoplatònic Gentil ànima meva que deixares. No perd l’angoixa vital el seu Muden els temps i muden les voluntats, ni és menys dramàtic en català l’íntim desassossec d’Errors meus i dissort, amor ardent.

És veritat que hi ha mancances, com assenyala Sampol, perquè Llompart no va traduir mai tot el que s’ha trobat de Martim Codax ni cap de les punyents cantigas de escarnho e maldizer; és cert també que no hi són el Barroc ni el XVIII, tot i que l’absència no és un gran mal. Però a canvi dóna veu als dos grans poetes del XIX, Rosalia de Castro, malgrat que no hi són els duríssims versos al silenci de Déu, i Antero de Quental, de qui s’enyora el terrible Elogio da Morte, preludi i justificació del suïcidi del poeta. Hi és el saudosista Teixeira de Pascoaes, amb la llarga Elegia de l’amor; i com sempre ocorre amb Pessoa, es fa curta la seva presència, tot i que La Bubota, la versió del Mostrengo de Mensagem, és excepcional, i hi ha un tast del mestre Alberto Caeiro amb els seus ramats plens de sensacions, a més de fragments de les Odes enfebrides d’Álvaro de Campos, seguits per l’estoic Ricardo Reis de Vine a seure amb mi, Lídia, a la vora del riu.

Vénen ganes de més, d’aquesta poesia aliena, i l’editor n’és conscient. Potser per això ofereix tres apèndixs, el primer dels quals és una veritable lliçó de literatura, tot i que discutible en alguns aspectes, com bé diu Sampol, on Llompart justifica la seva tria i mètode de traducció; i en el segon, de gran utilitat per al lector, es recullen notes biogràfiques sobre els poetes seleccionats. El darrer és un regal: les tres versions del sonet camonià Sete anos de pastor Jacob servia, a càrrec de Miquel Forteza, Joan Alegret i Llompart mateix. Totes les aus del món, vers del trobador Nuno Fernandes Torneol, esdevé un gran passeig en català per la lírica de l’occident peninsular.