Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

‘Obres completes’ pel canvi

La publicació del volum novè de les Obres completes de Pompeu Fabra tanca un esforç gegantí

La publicació del volum novè de les Obres completes de Pompeu Fabra tanca un esforç gegantí. Un esforç de Joan Solà i de Jordi Mir i de tots els qui els han ajudat, que va començar a donar fruit amb la publicació del primer volum el 2005. I que ha hagut de superar dificultats de tota mena, entre altres un cert desinterès, en més d’un moment, de l’establishment de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Han estat només vuit anys. Cal dir “només”, perquè per al ritme habitual de la Secció Filològica un període així no és res. Tinguem en compte que el primer diccionari normatiu es va publicar l’any 1932, però fins al 1995 no en va arribar l’actualització: 63 anys després. I amb la gramàtica es batran tots els rècords: la primera gramàtica oficial és del 1918, i avui, gairebé un segle més tard, encara esperem que la Filològica en publiqui una de revisada. (Ara sembla que sí, que finalment en veurem una de nova aviat.)

Per tant, el bon ritme que ha seguit l’edició de les Obres completes podria ser un signe de canvi. Perquè és indubtable que avui cal parlar de dues coses. En primer lloc, cal parlar del que significa tenir a l’abast tots els textos del principal codificador gramatical i ortogràfic del català contemporani, fins ara dispersos, difícils de trobar i, en algun cas, inèdits. I tenir-los, a més, en una edició pulcra, que inclou estudis acurats d’estudiosos competents. Significa que la lingüística catalana podrà treballar d’una manera nova, amb les fonts de la codificació normativa ben establertes, amb el document preparat per a l’anàlisi, la interpretació i el debat. I significa que la cultura catalana s’apropa una mica més, almenys en determinats aspectes, a les cultures del món occidental que considerem normals. Cal felicitar, doncs, Jordi Mir, tot l’equip de col·laboradors i el mateix IEC, i homenatjar en el record Joan Solà, que dissortadament no ha pogut veure el final d’un projecte en què s’havia il·lusionat tant.

Però, en segon lloc, cal parlar del futur. I el futur sempre és canvi. I l’edició de les Obres completes de Fabra ha d’anar lligada al canvi. Perquè hi ha, com a mínim, una manera errònia d’interpretar la finalització d’aquest projecte. És pensar que, ara que tenim tot el pensament de Fabra a l’abast, ens hem alliberat per sempre dels dubtes gramaticals. Pensar que només cal trobar la pàgina adequada per resoldre del tot els neguits. Creure, en definitiva, que ja no hi haurà més problemes ni debats a l’entorn de la normativa lingüística. Potser a partir d’ara a algú li agradaria poder passejar per claustres gòtics amb els patracols de Fabra sota el braç, i obrir-los de tant en tant per llegir-hi preceptes clars i immutables, i poder-se confirmar a un mateix que la normativització de Fabra és l’ordre perfecte superior, de caràcter atemporal, en funció del qual es determinen la llum i les ombres de l’evolució històrica de la llengua catalana.

Si el resultat de la publicació de les Obres completes de Fabra fos aquest, seria un resultat ben trist. Però si aquesta edició és un símptoma de canvi, cal aprofitar l’empenta. Perquè el futur arriba de pressa i planteja reptes nous, i el que ens ha de servir són els coneixements tècnics de Fabra i la seva filosofia de la reforma (del que avui en diem planificació lingüística del corpus). Ens ha de servir fins i tot, si convé, per canviar determinades normes gramaticals i ortogràfiques establertes per ell mateix, que sempre va pensar que les prescripcions lingüístiques necessiten l’aval de la interiorització pràctica i la sanció sociolingüística.

Perquè avui la situació del català ens obliga a interpel·lar-nos contínuament sobre la llengua estàndard i sobre el seu esquelet, que és la normativa. Avui a molts joves, també a joves amb inquietud pel país, determinats girs o construccions de la llengua formal els sonen a manera de parlar dels avis. I no es deixen convèncer gaire si simplement se’ls diu que és la llengua més correcta. No es tracta ara de fer demagògia i aixecar la bandera de la defensa dels trets del llenguatge viu, perquè la decantació extrema cap a l’espontaneïtat en el llenguatge formal equival al conformisme paralitzador. Però sí que es tracta de ser conscients de la situació, de reflexionar, d’escoltar, i de treballar perquè la codificació lingüística vagi lligada a la idea de modernitat. Al capdavall, en l’èxit de la reforma lingüística de Fabra també hi va jugar això: va saber vincular la reforma a un projecte de modernització.

Jordi Ginebra és catedràtic de lingüística catalana a la Universitat Rovira i Virgili.

Lo que más afecta es lo que sucede más cerca. Para no perderte nada, suscríbete.
Suscríbete
Normas

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS