Mística i cosmologia

Tal com jo sempre he sospitat, bona part de la física teòrica, i quasi tota l’astrofísica, la cosmologia i altres ciències dels límits, estan fetes a parts iguals de metafísica i de poesia. Això no és cap retret ni desconfiança en la profunda seriositat dels postulats que defensen, ni suspicàcia davant de l’accelerador de partícules o del telescopi Hubble. Dir que són poesia i metafísica significa, per mi, un dels més grans elogis que puc fer a una branca del coneixement humà. El més gran de tots seria dir que són pura mística, i tal com va em fa l’efecte que no tardaran a meréixer-lo. Sobretot si és veritat —que certament deu ser-ho— tot el que explicava fa alguns anys el professor Ramon Lapiedra, exrector de la Universitat de València i eminent cosmòleg o astrofísic, en una conferència que vaig seguir atentament. El meu amic Ramon Lapiedra va estar simplement magistral. I jo vaig acabar com el negre del sermó, “con los pies fríos y la cabeza caliente”, però amb més passió encara per la teologia i per la física. Vaig descobrir que l’electró, o l’spin dels electrons, no té prou realitat òntica per a garantir-nos per endavant les mesures exactes que el cor demana i la ment necessita, i el professor Lapiedra em va confessar després, sopant, que els quarks tampoc no en tenen. Mala cosa, si volem superar els límits dels sistemes caòtics: si els poguérem superar, coneixeríem el futur de la història, i la llibertat humana quedaria considerablement tocada. Sembla que al tràfec entre neurones li passa una mica com al dels electrons: que no podem saber per endavant on ens porta, i açò deixa una mica de llibertat a l’esperit, que tampoc no se sap mai cap on ha de bufar. Però tot això, com afirmava el conferenciant, és bàsicament una intuïció, una sospita. Una sospita estètica, necessària, poètica. Com la “insuficient realitat òntica” és una sospita metafísica. Els místics més místics afirmen que Déu és exactament no res: és el buit sense temps. De moment, sembla que, “abans” o ”sempre”, o com en puguem dir amb paraules humanes, hi havia una “escuma quàntica”, bellíssima metàfora, que en prosa ignorant pot ser definida com “una realitat física sense espai ni temps”. Davant d’això, el misteri de la Trinitat és pura transparència.