‘Packaging’

El Mercat de la Guineuta, al passeig Valldaura, forma part d’un conjunt de mercats barcelonins d’una època: edificis baixos i generalment de formigó armat que van substituir els vells mercats de ferro i cobertes altes a dues aigües del centre de la ciutat. D’aquesta classe són el de Virrei Amat, el de Sant Gervasi, el de les Corts o el de Felip II. Mercats que han anat transformant la seva fesomia els darrers anys, l’objectiu dels quals sembla obeir a la idea política de donar una “nova imatge”; i mentre els vells mercats de ferro han seguit mantenint la seva presència, els de formigó, menys apreciats, se’ls embolcalla amb materials actuals, llampants, translúcids o lleugers. Tota una metàfora dels productes preparats, envasats i dietètics que s’han anat obrint pas als nostres mercats.

Aquest de la Guineueta és especialment singular, entre altres raons perquè està ubicat en una zona de la ciutat formada per blocs d’habitatges i que exhibeix espais lliures d’una certa grandària. Ara, al cap d’uns anys, mostren la seva nova cara tamisada i completada per arbres democràtics que ens recorden els temps en els quals la ciutat estava mancada d’elements d’urbanització, així com les lluites per aconseguir-los.

En aquest context de peces aïllades en un tapís més o menys continu per a vianants, aquests mercats de formigó es trobaven en el seu medi natural. El mercat reformat ha augmentat considerablement la seva superfície i ha introduït a la banda oposada al passeig Valldaura una infraestructura soterrada i completada amb un supermercat, element comú a totes les reformes dels mercats municipals endegades des de fa uns anys. A l’interior, algunes intervencions a la pintura i la il·luminació fan evident aquesta posada al dia.

El Mercat de la Guineueta,

A l’exterior, el mercat sembla estendre la seva base escampant-se amb voladissos, talussos, rampes i escales, entre els quals sobresurt la marquesina de l’entrada, immensa i enlletgida per les lletres “Mercat de la Guineuta”, que ajuda a donar un encaix urbà a la nova entrada. Però el més singular de la reforma és sens dubte l’embolcall constituït per plaques de formigó —conegut com “formigó d’altes prestacions”—, que formen una banda contínua per sobre de portes i aparadors i que en alguns casos arriba fins al paviment. Uns panells dibuixen una gelosia hexagonal amb forats rodons segellats amb policarbonat de colors, molt vistosa gràficament. Una forma que també es repeteix en els cels rasos, amb una altra coloració.

Els hexàgons en gelosia i els colors són tota una troballa, en fer tornar a l’escena aquestes figures geomètriques quasi desaparegudes del nostre repertori. Fa uns anys era habitual el treball a diferents escales amb aquestes formes que traspuaven coordinació modular i concatenació, una expressió del prestigi que aleshores tenia la química orgànica. Aquests panells són la part visible de la reforma, que ha consistit a rodejar l’antiga construcció amb una crugia més i imprimir així unitat visual al conjunt. Ressalta aquesta formalització de panells formant grans obertures per contraposició al sistema constructiu de formigó existent, amb voltes i jàsseres. Mentre que l’antic deixava sentir una predilecció pel pes, la gravetat i una certa penombra, el nou amaga el pes amb força llum natural i resol el conjunt amb més habilitat gràfica que arquitectònica, cosa per altra banda absolutament actual i en la qual podem veure una creixent predilecció per packaging.

Ara que encara es poden veure les filigranes estructurals d’acer a la marquesina, amb el seu revestiment contra incendis, ens fa pensar que les estructures han passat a la clandestinitat, amagades elegantment sota la nova pell colorista i pixelada. Una tendència que sembla agermanar l’arquitectura contemporània.