Mediterranis?

Tinc la sensació (espere que es confirme, que siga més que una sensació) que comença a decaure una mica l’omnipresència contínua d’aquest mite fal·laç d’una definitòria, uniforme i profunda condició de “mediterranis”, d’aquesta faula del mediterranisme o mediterraneïtat: la reinvenció d’una imaginària “cultura mediterrània” que reuniria en un espai comú l’Orient i l’Occident, el nord d’Àfrica i el sud d’Europa, els grecs antics i els àrabs medievals, l’aigua blava i el sol, i sobretot l’oposició i la distància respecte al bloc central o atlàntic de la cultura moderna europea. No se sap, ni es pot saber, què vol dir ara mateix ser “mediterrani”, és a dir, què tenen en comú la vall de l’Ebre i la vall del Nil, un turc i un català, un provençal i un egipci, però tant se val: la narració que es difon inclou la idea d’una comunitat cultural antiga i preservada, d’una “manera de ser” i d’una estètica (?), d’una harmonia comuna, d’una continuïtat temporal i espacial i altres suposades realitats que existeixen només en la imaginació de qui les elabora i les projecta. Fora del clima i —molt parcialment— de la geografia del litoral, dir “som mediterranis” no té cap contingut definible, però ha arribat a semblar que ho defineix i ho explica tot: som diferents dels altres europeus, som alegres, oberts, lluminosos, sabem gaudir de la vida, i ens agrada la festa, el soroll i la pólvora. La banalitat i la incoherència dels tòpics no han impedit que es combinen fins a formar una narració ben eficaç. Coherent, això sí, amb la idea i la imatge de la barreja feliç, la “graciosa mixtura” que segons l’ideòleg José Ombuena, franquista i anticatalà, era el caràcter particular dels valencians, que des dels orígens som una mica de tot, una barreja acumulada, sense un factor o element dominant que ens podria identificar o definir (excepte l’espanyolitat feliçment compartida, no cal dir-ho), és a dir, que ser valencià no és ser res en concret, des de sempre. Mal podia imaginar Eiximenis, quan escrivia la frase famosa –—“E com serà poblada de moltes gents”—, que segles més tard aquesta idea tindria una aplicació tan diferent. I que, per a indefinir-nos del tot, seríem substancialment “mediterranis”, nom que tot ho arreplega, que no vol dir res, i que té un èxit tan gran en la premsa de Castelló, València, Alacant i Madrid.