Retorn a la Casa Burés

Un ós rampant esculpit en pedra a mida natural rep els visitants als peus de l’escala que accedeix al pis noble de la Casa Burés, un dels edificis modernistes més impressionants de l’Eixample barceloní, construït a la cantonada dels carrers d’Ausiàs March amb Girona, per l’arquitecte Miquel Pascual i Tintoré, en col·laboració amb Francesc Berenguer, entre 1900 i 1905. Però l’ós ja no impressiona a ningú. Fa uns mesos uns lladres li van tallar de soca-rel les dues urpes per arrencar-li el fanal de bronze que sostenia i emportar-se’l, tal com van fer amb tots els elements modernistes de metall, les canonades de coure i el motor de l’ascensor. L’ós mutilat, situat sota una imponent claraboia pentagonal de 50 metres quadrats, exemplifica més bé que ningú el deteriorament i l’abandó que ha viscut aquest edifici únic en els últims anys, després de la indefinició de l’Ajuntament i la Generalitat per trobar-li un futur. Però el seu destí pot canviar aviat. Demà acaba el termini per presentar ofertes per poder participar en la subhasta pública. D’aquí un mes, el 21 de juny, se sabrà si un grup inversor està disposat a aportar els 26 milions d’euros que la Generalitat demana per tot l’edifici.

L’abandonament de la casa que Francesc Burés i Borràs va manar construir a Barcelona per instal·lar-hi la seu social de l’empresa tèxtil Burés, que va donar fama i grans beneficis a diverses generacions de la família, així com el seu habitatge al primer pis —de més de 1.000 metres quadrats— i dotze pisos de lloguer, a raó de tres per planta i de més de 300 metres cadascun —que s’anunciaven “amb aigua abundant i wàter-closets”—, és patent des del primer moment en què s’accedeix a l’interior. A la planta baixa, a l’antiga zona de carruatges, on durant anys s’emmagatzemaven els productes tèxtils manufacturats a les fàbriques de Sant Joan de Vilatorrada, Castellbell i el Vilar i Anglès —actives fins a la suspensió de pagaments el 1992, amb marques estrella com els llençols El Burrito Blanco—, ara s’emmagatzemen trastos, com els que van quedar després que s’utilitzés la casa com a plató cinematogràfic per rodar-hi pel·lícules, com ara Asesinato en el Comité Central, de Vicente Aranda, en plena època del destape, o Darkness, de Jaume Balagueró, el 2002.

En l’enorme pis noble de la primera planta d’aquest edifici catalogat Bé Cultural d’Interès Local, se superposen, sobre els acabats originals, restes de l’última gran celebració que s’hi ha viscut. Va ser el 2005, quan l’edifici, de gairebé 9.000 metres quadrats, va acollir una edició de Casa Decor en què 80 decoradors van mostrar les seves últimes propostes decoratives, les quals van ocultar, i fins i tot mutilar, part dels acabats modernistes originals, tant a les parets com als sostres i els terres. Als pisos superiors han desaparegut molts dels elements originals, els revestiments ceràmics han perdut peces, les parets tenen forats i gairebé tota la fusteria de finestres, persianes i galeries exteriors estan menjades pel sol i l’acció de l’aigua. Els balcons de la façana i la cornisa superior, coronada en una de les cantonades per una torre cònica d’estil nòrdic, fa anys que tenen una malla per protegir els vianants de possibles despreniments, mentre que les instal·lacions de llum, aigua i calefacció no aguantarien una revisió rutinària de les companyies ni compleixen cap normativa actual de seguretat. Passat el 2005, ningú no n’ha tornat a fer ús, almenys de manera oficial.

Però on n’hi ha hagut sempre en queda, i tal com l’ós mutilat de l’entrada continua imposant per la seva grandària i la seva actitud desafiant, la Casa Burés segueix mostrant, sota capes de brutícia i deteriorament, la seva potencialitat i la riquesa amb què va ser creada. De l’ós arrenca la majestuosa barana senyorial de pedra treballada que condueix cap a l’entrada del pis principal. En el seu interior, els acabats originals estan signats pels principals artesans i artistes del modernisme barceloní, com Gaspar Homar, Joan Carreras, Puig Roig o Oleguer Junyent, que resisteixen sota capes de pintura i papers pintats posteriors. Els terres són, majoritàriament, de mosaic de gres i de parquet de marqueteria de diferents materials i colors, però també de marbre, com en l’enorme menjador, que presenta un disseny decó. A les parets d’aquesta estança, que ocupa tot el xamfrà, destaquen també els plafons escultòrics amb representacions d’esports que practicava la burgesia d’aleshores, com ara patinatge, vela, hípica, frontó, tir o automobilisme, flanquejats per figures modernistes amb un escut. Els sostres de guix són decorats amb sanefes incises i relleus florals, o directament pintats al fresc, com en l’anomenada “sala de música”, una bonica cambra que ocupa la tribuna rodona de la cantonada i en la qual no falten les al·lusions a òperes de Wagner.

La casa, abandonada fa anys, conserva molts dels seus rics elements originals

A la “sala dels nens”, un enorme espai de 60 metres quadrats, la decoració fa referència a contes infantils d’origen germànic. Destaca una xemeneia de fusta exempta que presideix l’estança, amb un mosaic de colors de Hansel i Gretel, davant de la qual hi ha una estructura en fusta tallada amb bancs interiors, mentre que els mosaics del terra simulen flames que surten de la xemeneia. Per diverses habitacions del pis es repeteixen les lletres FB, que recorden tant el fundador Francesc Burés com l’empresa, que en aquella època es deia Filatures Burés.

En els pisos superiors les decoracions són més senzilles, si bé destaquen els paviments hidràulics i els arrimadors de fusta o ceràmica decorats amb alegres flors de colors, que semblen nous per com s’han mantingut.

L’edifici conserva alguns detalls propis dels habitatges de la dreta de l’Eixample, com ara “l’escala de marbre fins als pisos superiors i no només fins a l’habitatge del pis noble”, tal com assegura Esteve Torrens, que torna a aquest edifici després de molt temps de no trepitjar-lo. El coneix bé. Durant més de vint anys visitava la seva tia Àngels Burés, que vivia al pis principal. Ell estava a prop. Torrens residia amb la seva família a la pròxima Casa Antònia Burés, l’habitatge que l’arquitecte Juli Batllevell va construir per a la seva àvia, germana de Francesc Burés, a la mateixa illa. “Allà hi tenia l’arpa”, assenyala Torrens en un racó de l’enorme saló en el qual la seva tia Àngels feia vida i on tocava aquest instrument. El mateix lloc que deixava sense parla els compradors americans i japonesos que arribaven per adquirir teixits, pels cortinatges i les tapisseries damasquinades que la decoraven, assenyala Torrens.

Àngels Burés va ser l’última persona que hi va viure. “Era la típica senyora de la burgesia barcelonina de tota la vida”. No obstant això, Torrens recorda com els seus avantpassats van començar a fer fortuna. “Els meus besavis Esteve Burés i Raimunda Borràs tenien una cantina i donaven de menjar als treballadors que construïen el túnel del Calaf, però com que eren emprenedors, amb els diners que van guanyar van posar un teler i van anar creixent fins a muntar una fàbrica, i van arribar al top” , assegura Torrens. “En l’època actual no ho podrien fer. Eren treballadors, no eren nobles. Aquesta casa la van fer amb el que van guanyar en el tèxtil. Ells van ser els que van fer aquestes cases per als seus fills Francesc i Antònia”, explica en l’enorme menjador.

Torrens, durant la visita realitzada dimarts passat, va mostrar el seu disgust perquè cap dels propietaris de l’habitatge, ni els bancs que es van quedar la casa després de la suspensió de pagaments de l’empresa —que havia acabat en l’òrbita de Kio i Javier de la Rosa—, ni tampoc les administracions, hagin invertit ni un euro en el seu manteniment en els últims anys, la qual cosa ha precipitat el seu aspecte ruïnós actual.

Torrens no entén per què l’any 2007 no es va permetre que la immobiliària Landscape, del Banc Sabadell, portés a terme el preacord per vendre-la al grup Rayet per construir un hotel de cinc estrelles amb un centenar d’habitacions, després d’invertir-hi 20 milions d’euros, tot seguint altres casos, com per exemple la Casa Fuster o l’antiga seu de Tabacos de Filipinas, que havien reobert el 2004 i 2005 com a hotels.

El 2007 es va impedir que acabés com un hotel, l’opció més desitjada ara

“Hauria estat el millor perquè la casa no es deteriorés”. L’Ajuntament de Jordi Hereu, exercint el dret de tanteig i retracte, es va quedar la casa per 26 milions, adduint que cap gran edifici modernista de la ciutat era de titularitat pública, i amb la intenció d’instal·lar-hi un centre d’interpretació del Modernisme —un estil que tants turistes arrossega a la ciutat—, mentre que als pisos superiors s’hi establiria el Museu d’Arquitectura, que en aquella època, i encara ara, buscava ubicació a Barcelona. El desembre del 2009, l’edifici va passar a mans de la Generalitat, governada pel tripartit de Montilla, que va assegurar que hi instal·laria oficines del Departament d’Economia. Tampoc va passar d’una declaració d’intencions, i, al final, ni hotel, ni museu ni equipament per al barri. El novembre del 2010, l’aleshores candidat Trias va posar la Casa Burés com a exemple de la mala gestió socialista i va prometre en un míting fer tot el possible per recuperar-la quan arribés a l’alcaldia.

L’Associació de Veïns per un Eixample Sostenible, cansats de reivindicar la casa com un equipament públic per al barri, i farts de denunciar-ne el deteriorament, la seva ocupació i el robatori d’objectes de valor, com el que va acabar amb l’ós mutilat, es donen per satisfets amb qualsevol iniciativa que permeti rehabilitar-la, i consideren que l’opció de l’hotel seria la millor per dinamitzar tota la zona.

En el moment d’adquirir l’habitatge, la Generalitat va subscriure un cens emfitèutic a favor de l’Ajuntament de Barcelona per un import de 26 milions. Des de llavors, el govern català ha abonat al consistori les rendes acordades, de les quals queden per liquidar 14 milions, que s’abonaran a l’Ajuntament després de la venda. El 2011 es va plantejar la possibilitat de cedir la casa a un grup empresarial durant 50 anys perquè hi fes un hotel, però al final la idea es va desestimar. Ara, després d’obtenir el permís per a la venda, la Generalitat va anunciar la subhasta de l’edifici juntament amb 12 immobles més, entre habitatges, locals i solars, amb la idea de recaptar, almenys, 47 milions d’euros.

Demà s’acaba el termini per presentar ofertes a la Direcció General de Patrimoni del Departament d’Hisenda per poder optar a l’habitatge. La Generalitat, que va promocionar l’edifici davant grups internacionals en l’última fira immobiliària Mipim de Cannes, celebrada al març, no vol confirmar si ja hi ha grups inversors que hi estiguin interessats. El dia 21, si només hi ha un projecte, serà aquest el que es quedarà l’edifici, i si n’hi ha diversos, hauran de licitar per veure qui és el millor postor. Si no n’hi ha cap, aquest mateix dia es realitzarà, en segona instància, una nova temptativa de venda, abaixant el preu un 20%. L’ús definitiu de l’habitatge el decidirà el comprador.

Set anys després del 2007, la millor solució és precisament la mateixa que es va aparcar llavors: que la magnífica casa acabi convertida en un hotel. Esperem que no sigui massa tard i que la Casa Burés torni a viure moments d’esplendor com els de fa un segle.