Narracions i aforismes de luxe

Hi ha moltes raons d’actualitat per referir-se a la publicació d’aquest magnífic Diari nocturn com un encert. Tot i que es tracta d’un recull heterogeni de proses datades entre 1943 i 1956, no són pocs els passatges sobre requalificacions urbanístiques i construccions il·legals, sobre la banalització de la cultura i sobre el descrèdit dels valors socials i morals que sembla que hagin estat escrits avui mateix. Trobarem fàcilment correlats actuals del buròcrata que rep un projecte de simplificació de la burocràcia i decideix passar-lo, “a fi que l’examinin en profunditat, a l’organisme competent, que està creant”, o d’aquest periodisme que “ha imposat com a normalíssima arrogància la tergiversació de la realitat”, perquè “no n’hi ha prou d’explicar al lector la situació: cal impactar-lo, si cal portant el joc a l’extrem”. I quedem bocabadats davant la memorable sentència: “En aquest país tot s’està posant impossible, fins i tot la corrupció”, que engega un corruptor i subscriuria el mateix Bárcenas.

Excel·lent carta de presentació d’Ennio Flaiano (1910-1972), que potser ens sonarà més pel fet de donar nom al prestigiós premi internacional de narrativa que Enrique Vila-Matas va guanyar el 2006 que no pas per la seva obra literària —molt coneguda a Itàlia, on se l’ha citat indiscriminadament com aquí s’ha fet, per exemple, amb Josep Pla—, o per la seva condició de guionista de grans pel·lícules de Fellini, Berlanga, Antonioni i Rossellini, aquest llibre, més enllà de tot, s’imposa com a lectura ben recomanable per la indiscutible qualitat literària que ofereix pàgina rere pàgina.

El talent i l’eficàcia de Flaiano com a narrador destaquen aquí tant en el format de la ficció breu com en el de l’aforisme i l’anotació diarística. Així, el recull comença amb uns apunts titulats Suplement als viatges de Marco Polo, que bé podrien canviar el nom del cèlebre viatger venecià pel de Gulliver, a causa del notori caire satíric del relat d’un viatge “al país dels pobres”. Després, les Sis narracions breus útils ens porten cap a unes acabades realitzacions de la narrativa de la paradoxa i l’absurd, profundament moral, que durant la primera meitat del segle passat va obrir camins, des de Kafka a Bontempelli, passant, entre nosaltres, per Francesc Trabal. El dietarisme ocupa el cos central del llibre amb les notes de La saviesa de Picwick i del Diari nocturn, un grapat de pàgines en què la llibertat literària de Flaiano aborda la realitat descrivint-la, reimaginant-la, definint-la o jutjant-la, tothora oscil·lant entre la mordacitat i la poesia. La narració satírica es reprèn a Un marcià a Roma i Final d’un cas, i el volum acaba amb el divertit retrat d’un buròcrata, una mateixa escena escrita en quinze registres diferents, a la manera dels Exercicis d’estil de Raymond Queneau (Variacions sobre un commendatore).

Cal saludar aquest festival d’un escriptor en ple domini de l’art literari, que, en el poc complaent retrat que fa de la Itàlia del seu temps i de la condició humana en general, indueix a pensar, per si encara ens ho crèiem, que el progrés és una falòrnia.

Celebrem, a més, l’exquisida factura del llibre, d’una bella i acurada composició tipogràfica, traduït a un català viu per Pau Vidal (amb alguna tria lèxica discutible, això sí: guatec, intèrval, tràfic pels carrers o paraguaia) i al qual només se li pot retreure un excessiu nombre d’errates.