Machado: de Rocafort a Cotlliure

L’etapa final de la vida d’Antonio Machado, des que va deixar la residència provisional a Villa Amparo (Rocafort) fins que es va morir en aquell petit hotel Bougnol-Quintana de Cotlliure, fou d’una crueltat desmesurada, com he pogut comprovar de nou gràcies al llibre recent de Xavier Febrés (Els últims dies de Machado, La Mansarda, 2013). Els mesos passats a Villa Amparo, a la vora mateix dels camps de l’Horta, foren encara temps de creació (“Estas rachas de marzo en los desvanes / —hacia la mar— del tiempo”, els versos amb què inicia, per exemple, el seu poema “Amanecer en Valencia”) i d’una militància exemplar (l’onze de desembre d’aquell mateix any, a la plaça Emilio Castelar de València, davant d’una multitud emocionada, va llegir “El crimen fue en Granada”, el poema escrit en homenatge a Federico García Lorca). A poc a poc, com era previsible, l’activitat creativa i militant del poeta minvà al mateix temps que s’incrementava el malestar per la fugida cap a França que el Govern republicà li havia organitzat.

Però el llibre de Xavier Febrés no és solament el que anuncia el títol o, més concretament, no es limita a seguir les etapes cap a l’exili del poeta, des de la casa de Rocafort, ben a prop de la ciutat de València, fins a la Torre Castanyer de Barcelona; i des d’ací, el dia 22 de gener de 1939, en comitiva —a la qual s’incorporà més tard Carles Riba— fins a l’exili definitiu. Certament, els darrers dies de Machado en són el fil conductor, però esdevinguts una mena de símbol que l’autor deixa perfectament definit en les pàgines finals (Epíleg en clau personal) quan, més que en cap altre moment del llibre, sembla abocar-se ell mateix, a una certa distància de la mera crònica, de la feina d’aplegar en un mateix relat les circumstàncies que acompanyaren aquella fugida d’intel·lectuals, soldats i gent del poble atemorida cap a la frontera francesa amb motiu de la derrota de l’exèrcit republicà. No sé si deuen recordar vostés aquell article d’Almudena Grandes (Para Antonio, EL PAÍS, 23-II-2009) en què demanava el trasllat de les restes del poeta a “una tumba española, caliente y soleada.” Doncs bé, Febrés, que cita l’article de l’escriptora i també la contestació que va rebre de l’alcalde de Cotlliure (Michel Moly: La tumba de Antonio Machado, EL PAÍS, 3-III-2009), es decanta per una tesi que compartisc plenament: “la tomba mantinguda a Cotlliure té actualment el mateix sentit que el primer dia. És un memorial de l’èxode de mig milió de refugiats republicans l’any 1939 per aquella frontera. A ningú no se li escapa que Machado és a l’exili, perquè precisament del que es tracta és de recordar-ho”.

Per això el fil conductor del volum no entra en contradicció amb aquesta mena de resum, documentat i amé, de la fugida republicana cap a França i de les dificultats que hagueren de superar davant l’actitud de la nació veïna. També ací l’epíleg en clau personal és clarificador i compromés. L’acollida francesa fou “degradant i cruelment improvisada”, ens hi diu Febrés. I les pàgines en què narra la fugida cap a la frontera de la comitiva amb Machado, Riba, Xirau, Pous i Pagès… (“Tristes banderes / del crepuscle! Contra elles / sóc porpra viva”, els versos que, al Mas Faixat, Riba dedicà a Machado i que més tard obririen les Elegies de Bierville), els dies darrers al petit hotel de Cotlliure, les dificultats per sobreviure en aquelles condicions tan lamentables, concreten aquesta humiliació que hagué de suportar un dels grans poetes contemporanis. L’anècdota del Mas Faixat contribueix a aclarir que, —ho va escriure Albert Manent— si bé és cert que Machado no tingué relacions cordials amb cap poeta català, també ho és que sí que tingué admiradors entre els escriptors catalans. Però també Manent recordava aquelles declaracions del poeta a la seua enamorada Guiomar (“Cerca de la mar / tu carne rosa y morena / súbitamente, Guiomar”) sobre l’autonomia catalana: “El Estatuto es, en lo referente a Hacienda, un verdadero atraco, y en lo tocante a la enseñanza algo verdaderamente intolerable”. Febrés, tanmateix, no posa els peus en aquest conreu. Em sembla que encertadament. El símbol que li serveix d’aglutinador de totes les pàgines potser se n’hauria ressentit.

Passe sovint pels voltants de Villa Amparo, la casa on la família Machado visqué des dels primers dies de desembre de 1936 fins al 24 d’abril de 1938. Des del poble veí, on vaig nàixer, passege pels camins de l’Horta fins a Rocafort. Avui hi he tornat. Villa Amparo és ara un restaurant per a grans celebracions. Poca cosa té ja que recorde el poeta ni les ratxes de març a les golfes del temps. Avui bufava un vent fred i intens. En tornar cap a casa, he fet meus aquells versos (“Estos días azules y este sol de la infancia”) que José Machado, dies després de la mort a Cotlliure del seu germà Antonio (22 de febrer de 1939), trobà anotats en un tros de paper a la butxaca del seu abric.