‘Lasiommata megera’

El dia és fred, però el sol comença a calfar i ho aprofite per a fer una passejada. He passat el Cap d’Any a Penyagolosa, i els dies hi estan sent assolellats, secs i gelats. Fa temps que no cau ni gota, però la rosada del matí cobreix els camps d’un gebre fi que tot ho enfarina. Es parla de les calmes de gener, i potser aquest oratge tan sec i plàcid és natural, però trobem la pluja molt a faltar. “Pluja de gener, cada gota val diners”, deien els masovers. L’estiu va ser tan eixut que moltes carrasques s’hi van assecar, i mentre camine veig que unes quantes malden per rebrostar, sense aconseguir encalçar del tot la veta d’aigua. Aquell paisatge rocós on creix el carrascar i la ginebreda és d’una duresa extremada: la sequera de l’estiu, tan prolongada, ve ara acompanyada per la del fred hivernal. Traure endavant aquell fullam és una proesa. Vora un mas abandonat creix una mica de nepta, una planta aromàtica que abans cultivaven els masovers i feien servir en la seua medicina tradicional (“La nepta tot mal repta”). Com tots els anys s’ha assecat quasi per complet, i la seua estructura de tiges espigolades repta ara la mestralada, que a poc a poc es va imposant i que ressona sordament en l’esponerosa pineda de la Bertrana. Però per la base de la planta ja es poden veure les primeres fulles verdes i reticulades, que s’aniran desenvolupant al llarg de la primavera i que tindran l’apogeu màxim durant els mesos d’estiu, quan les noves tiges florals (aquestes que ara, resseques i retortes, són empaitades pel vent) faran les delícies de les papallones i els borinots. El cicle de la vida continua i aquests primers dies de l’any serveixen, si més no, per a rumiar aquestes coses, els anys passats, el temps perdut per sempre i les esperances dipositades en el futur. Els amics de Vilaweb m’han demanat quins eren els tres desigs que tenia per a aquest 2013 i tres me n’han semblat massa: tan sols voldria que la cultura i el coneixement recuperaren el seu lloc en la nostra societat. Mentre pense en això una papallona s’ha posat en el mur del mas: hiverna en forma d’adult, i ha aprofitat el tebi sol del matí per a, com qui diu, estirar les ales. La tinc quasi a tocar de mà, obrint les ales amb dolcesa, com si gaudira amb la carícia dels raigs solars. El seu nom científic és Lasiommata megera: el gènere significa en grec “ulls envellutats” i el terme específic al·ludeix a Megera, una de les tres erínies, esperits de la justícia i la venjança. La mire una estona llarga: ni ella ni jo tenim ganes de moure’ns, redossats en aquell cara-sol del mas. Pense que també desitjaria per a aquest 2013 que la justícia recuperara el seu lloc en la societat. Me’n vaig espaiet, per no espantar-la. Des de lluny la veig encara sobre el mur de pedra seca, vora la nepta, les ales esteses al sol.