Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
A MANERA DE TASCÓ

Joan Fuster: humanista?, nacionalista?

Josep Iborra demana a crits una atenció que fins ara no ha tingut

L'escriptor Josep Iborra.
L'escriptor Josep Iborra.

Malgrat que ho he intentat en ocasions diverses, no m’he sentit mai plenament satisfet de la meua contribució a la reivindicació d’un escriptor com Josep Iborra. En certa ocasió fins i tot, em vaig trobar de sobte, mentre escrivia sobre l’obra d’aquest intel·lectual valencià, miserablement oblidat pels centres neuràlgics de la cultura catalana, dins d’un territori difícil, poc satisfactori o gens en la mesura que em descobria considerant-lo una mena de “víctima” del gran Fuster, amb qui Iborra convisqué durant molts anys, com a amic i contertulià, i a qui va dedicar hores i hores de la seua vida estudiant el seu pensament per posar-lo a l’abast del públic lector. Sé com tothom que l’admiració era mútua, però és tan immensa la figura de l’assagista de Sueca, i encara més en tant que considerat llum única d’un país immers en la foscor, que fins i tot als analistes més fins de la nostra història els costa reconéixer cap altra lucidesa que la derivada de la personalitat de Fuster. Territori difícil, sí, perquè es presta a un cert desvari psicologista, però també perquè t’invita a l’exercici, una mica més perillós i gens satisfactori, de l’autocensura. Els valencians tenim un país petit —si és que es pot dir que en tenim—, però l’empetitim en excés quan, moguts per mecanismes propis de cultures minoritzades, ens entestem a reduir-nos al millor que tenim i, sobretot, a fer-ne bandera única. Josep Iborra demana a crits una atenció que fins ara no ha tingut. La seua obra s’ho mereix. I, si se’m permet dir-ho així de clar, també la seua generosa dedicació a la nostra literatura. Potser als nostres dies, amb una mena de desencant general en el territori de la cultura, que les perifèries de les perifèries patim amb una acritud exagerada, algú pot creure que el fet d’enarborar certes banderes —la dels nostres escriptors emblemàtics, per exemple, que tant d’èxit tingué en els anys de la transició— pot actuar de contrapés del desencant i enganxar-nos o reenganxar-nos al projecte d’un País que no hem fet i, pitjor encara, que hem deixat que uns altres portaren fins a la vora de l’extinció. Però de què ens servirà una cultura sostinguda només en les excepcions? Ens servirà, sens dubte, per a celebrar aniversaris i homenatges, però no per a mantenir-la viva i a l’aguait dels nous reptes. Tindrem el millor lingüista, el millor poeta, el millor assagista, però ja haurem escrit tota la nostra història condemnats a celebrar eternament les tres efemèrides.

Acaba d’aparéixer un nou llibre seu: 'Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster '

Certament Iborra és només un dels casos, però hi ha bons motius per a haver-lo esmentat. Acaba d’aparéixer un nou llibre seu: Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster (PUV, 2012), que, segons explica el seu fill en el pròleg, és la tesi doctoral que va llegir a la Universitat de València l’any 1984, un treball que amplia, corregeix i arredoneix el seu Fuster portàtil, redactat l’any 1982. L’esforç per explicar els fonaments de l’obra fusteriana queden així ben palesos. No és una llàstima, fins i tot un fet quasi inexplicable, que aquest llibre aparega ara —solament una part del contingut ha vist la llum en articles independents—, un grapat d’anys després de la seua presentació acadèmica? Entre aquestes pàgines hi ha un Fuster clar, ben fonamentat, il·luminat per la immensa cultura que Iborra posseïa i per la voluntat de fer-lo present des dels problemes centrals que ens preocupaven durant aquells anys. El de l’humanisme, per exemple, que semblava contradir el seu compromís amb el País. Les pàgines que Iborra dedica a contrastar el pensament de Fuster a propòsit del nacionalisme i el cosmopolitisme amb el de Barrès i el de Gide són una mostra magnífica de la seua capacitat analítica i expositiva. De fet, és un dels “problemes” que hem heretat perquè té una vigència indiscutible de manera que les propostes fusterianes són ben vives, perquè encara és veritat —a mi, si més no, m’ho sembla— que els “universalistes”, en paraules de Josep Iborra, “si no passen de ser uns provincians insignificants i alienats, els trobarem sempre amorrats a una o altra mamella nacional”. Al capdavall, com Iborra s’esforça per posar en clar, el Fuster nacionalista i l’humanista no són dos Fusters diferents, sinó perfectament harmonitzats. Si Fuster dedicà “una gran part de la seua obra a la defensa de la nació no és mogut per una idea, o una doctrina, ‘nacionalista’, sinó perquè hi veu un cas més, entre altres, d’opressió d’un poble per un altre”. Un llibre, doncs, d’un interés innegable que hauria de servir perquè els lectors recordaren que Josep Iborra és un assagista esplèndid (Inflexions, 2005, i Breviari d’un bizantí, 2007), no solament un intèrpret de l’obra del seu amic, i admirat, Joan Fuster.