Patrimoni cultural, legislatura perduda

La darrera legislatura, abreujada a menys de la meitat a causa de l'avançament electoral decidit pel President Mas, amb els resultats que tots coneixem, no pot oferir un balanç més decebedor en matèria cultural, i concretament, en l'àmbit del patrimoni cultural. La conselleria liderada per F. Mascarell apuntava dos grans reptes en el sector: la creació de l'Agència Catalana de Patrimoni Cultural, creada mitjançant la llei 7/2001 d’acompanyament dels pressupostos i ampliada per la llei 11/2001 (una de les lleis òmnibus), i un nou Pla de Museus, anunciat el març de 2012, mitjançant un document de bases.

L'Agència hauria de constituir, a priori, una bon instrument per agilitar la gestió pública del patrimoni, amb mecanismes més eficaços per administrar els recursos i modernitzar els procediments de l'actual Direcció General del Patrimoni Cultural. Però pel que es dedueix del projecte d'estatuts, la Conselleria vol prioritzar la gestió dels museus propis de la Generalitat i la seva rendibilització turística (que comportarà, com la llei preveu, la pèrdua de la personalitat jurídica i la condició autònoma dels museus nacionals que depenen exclusivament de la Generalitat), i deixar en un segon terme, o per més endavant, les actuacions necessàries en quan a ordenació del sector, protecció i inventari del béns culturals, cooperació amb el territori, desplegament de xarxes, i actuacions en el patrimoni arquitectònic i arqueològic, funcions que la llei també atorga a l'Agència.

Pel que fa al Pla de Museus, presentat el març de 2012, ha estat objecte de consulta amb un seguit d'institucions, però la manca de retorn per part de la Conselleria ha paralitzat el debat durant tot l'any. Un exemple de la manca de debat en un tema tant cabdal pel sector ha estat el pobre paper atorgat a la Junta de Museus de Catalunya, organisme col·legiat que per llei té una funció prescriptora principal en la matèria. No només el Pla va ser decidit i presentat a esquenes de l'organisme, sinó que a hores d'ara no s'ha establert encara un mecanisme de debat i de treball. Tampoc sabem fins a quin punt el Pla segueix en agenda, atès que ni el programa electoral de CiU ni l'Acord Nacional de Cultura que el Conseller va fer públic el mes de novembre passat contemplen el Pla (L'Acord Nacional tampoc esmenta l'Agència). Constatem, per tant, la manca de participació dels agents principals del sector, tant en el Pla de Museus com en el desplegament de l'Agència. Això no afecta només a la Junta de Museus; tampoc s’ha materialitzat el diàleg amb l'Associació de Museòlegs de Catalunya, que havia estat convidada a l’inici. El poc debat generat en el sector s'ha realitzat sense disposar de documentació fefaent sobre missió, objectius, mitjans i calendari de cap dels dos projectes. El desplegament de l'Agència s'està fent amb total opacitat -com hem dit, sense documents programàtics, més enllà de la mateixa llei i l'esborrany d'estatuts- , sense diàleg amb el sector, i amb la lògica preocupació dels treballadors afectats.

Semblava que el Nou Pla de Museus de 2012 havia de ser un aprofundiment de l’anterior Pla de 2008 en la línia d’ordenar amb valentia i resolució un sector atomitzat per un excés de centres i amenaçat per les retallades i la crisi. En realitat el que fa el Pla és classificar i assignar els museus a cinc “constel.lacions” liderades pels museus nacionals, a nivell de país, d’acord amb la seva temàtica, i a cinc o sis xarxes d’àmbit territorial. Poca cosa més. Lluny d’establir prioritats, criteris o estratègies, el Pla -sense compromisos pressupostaris de cap mena- convida als museus a treballar conjuntament en xarxa, a nivell territorial o temàtic; a atraure més públics; a incrementar els serveis de pagament i els ingressos; a captar mecenatge; a simplificar la seva estructura; a promoure el turisme cultural. El Pla parteix d’una base innegable: l’excés de centres, i insinua que només seran sostenibles aquells museus capaços de ser líders i assolir les fites esmentades. No sembla que la proposta pretengui revertir la situació; més aviat es resigna a que es produeixi un procés de selecció natural, amb el Govern d’espectador. I es que el Pla no preveu mesures de foment, no facilita eines i mecanismes de suport, no determina els centres amb més capacitat per liderar, no estableix mecanismes de concertació amb les institucions titulars de centres o de xarxes, no prioritza criteris històrics, artístics, patrimonials o territorials. Però com els museus territorials –que estan retallant plantilles, horaris d’atenció al públic i despeses corrents d’activitat- poden aspirar a l’autosuficiència, amb les actuals retallades i amb el consum cultural en retrocés? Com poden aconseguir mecenatge privat quan les empreses són les primeres víctimes de la recessió?

Els municipis ja han manifestat el seu temor a que aquesta filosofia del Pla (que podríem resumir en: museus del país, espavileu-vos, agrupeu-vos, feu xarxa, genereu i gestioneu recursos conjuntament, simplifiqueu, incrementeu visitants i ingressos, busqueu el turisme, cerqueu patrocini privat, etc.) comporti l’eliminació del suport directe als museus locals, els quals només rebrien ajuts en espècie a partir de la cooperació mitjançant les xarxes temàtiques i territorials. Suprimir els ajuts econòmics directes als museus suposaria una discriminació en relació als altres sectors culturals. Estem parlant del patrimoni cultural del país, que més enllà de trobar-se en un territori concret, forma part de -segons el mateix Pla de Museus- de les col·leccions nacionals de Catalunya. En definitiva, el Pla evidencia la falta de lideratge i de compromís del Govern i la seva aparent renúncia a planificar i a impulsar el sistema de museus del país, i no mostra cap indici de voler acordar amb tots els agents el full de ruta a seguir.

Els criteris d’excel·lència esmentats ja estan sent incorporats als contractes-programa que la Conselleria imposa als museus nacionals, amb uns indicadors impossibles de complir en un escenari de recessió, atès que les brutals retallades practicades per la Generalitat i el Ministeri els impedeixen de fer polítiques actives de prestació de nous serveis i de captació de nous públics.

La constatació de que en el país s’han creat o ampliat en els darrers anys, malgrat la crisi, masses museus i centres d’interpretació, de forma espontània i aleatòria i sense planificació i estudis de viabilitat, com es dedueix d’un recent estudi centrat en els anys 2011 i 2012, confirma la necessitat d’un Pla de Museus valent i resolutiu. En el territori s’han fet unes inversions molt importants (aportades pels ajuntaments, amb importants contribucions dels fons Feder i del Govern Central; per cert, les aportacions de la Generalitat han estat ínfimes) que estan generant nous equipaments -en nombre excessiu, segurament- que costarà de gestionar i de dotar de recursos, personal i continguts.

L’existència d’un Pla de Museus d’àmbit català contrasta amb l’inexistència d’un Pla museístic coherent a la ciutat de Barcelona. De fet, el Pla de la Generalitat ignora els museus municipals de la capital. Faria bé l’ajuntament de definir de forma clara el seu full de ruta, que pel que sembla, ara prioritza el Born i el nou Museu de les Cultures del Món, relegant o paralitzant projectes en curs com el DHUB o el desplegament territorial i temàtic del MUHBA. Recentment, un nou projecte ha trasbalsat el panorama museístic del país: la possible instal·lació a Barcelona d’una franquícia del museu rus de l’Ermitage. Més enllà de la idoneïtat de la proposta (molt dubtosa atesa la situació i les necessitats dels museus catalans), la opacitat de la operació -que tampoc ha conegut la Junta de Museus, i amb un conveni signat que no s’ha fet públic- impedeix de constatar el que han afirmat Generalitat i ajuntament: que al nou museu no s’hi destinaran recursos públics.

Ara entrem en una nova legislatura, amb l’elecció d’un nou govern. Aviat coneixerem el programa de la futura Conselleria de Cultura (si es manté) i el nom del futur titular. No sabem si els dos projectes estrella del Conseller Mascarell –l’Acord Nacional de Cultura, tancat en fals, que no ha comptat amb el suport explícit dels grups parlamentaris i de les entitats municipalistes, i el Pla Estratègic Catalunya Cultura 2020, que no ha culminat el treball amb els diferents sectors- es mantindran vigents. Semblaria estrany que l’Acord seguís en ferm quan CiU es va negar a signar durant la campanya electoral la “Declaració de Catalunya per la Cultura”, un acord marc auspiciat pel Cercle de Cultura que havien de signar les forces polítiques catalanes i que constituïa un document de mínims per assegurar el futur del sistema cultural català molt menys ambiciós que el propi Acord Nacional. Pel que fa al patrimoni, tampoc sabem com evolucionaran el Pla de Museus i l’Agència. És desitjable que ambdós projectes es despleguin amb el màxim diàleg amb el sector. I si tal com indica el programa electoral de CiU, el Govern impulsa la reforma del marc legislatiu del patrimoni, caldrà estar vigilants per no perdre les conquestes legislatives assolides i vigents, que garanteixen que els museus i el patrimoni cultural català siguin objecte de protecció i formin part del sistema públic del país.

F. Xavier Menéndez i Pablo és museòleg.