Res més

I va dir Warhol: “Si vols saber-ho tot sobre Andy Warhol, n’hi ha prou que mires les meues pintures i pel·lícules i allà sóc. No hi ha res més”. I també va dir: “Comprar és molt més americà que pensar, i jo sóc el súmmum d’allò americà”. O: “Fer diners és art”. I: “La cosa més bella de Florència és el restaurant McDonald’s”. I: “Mai no llig, veig les imatges”. I: “Jo fascine el món”… Warhol, un simple fanfarró o un provocador professional? De màrqueting, de saber-se vendre, aquest homenet calb, amb perruca blanca estarrufada, n’era un mestre. Quan de jove aconsegueix guanyar-se la vida com a il·lustrador publicitari, ja decideix canviar-se el nom eslovac (era fill d’immigrats), Andrej Varchola —americanitzat com a Warhola—, pel d’Andy Warhol. És el principi de la creació del seu propi personatge, l’arrencada d’una carrera —com se sol dir— meteòrica. Després ve la seua activitat com a pintor, com a cineasta, com a productor musical… I The Factory, un estudi folrat amb paper d’alumini, avui esdevingut llegenda per haver sigut escenari decisiu en la projecció de noms ara consagrats de la cultura pop americana. Si un mira seriosament la seua pintura, si un entoma pacientment les seues inacabables, avorridíssimes, pel·lícules, pot arribar a la conclusió que no n’hi ha per a tant, que les seues imatges (supervisades per ell però fetes, quasi sempre, pels seus nombrosos ajudants) no passen de ser un elogi de la superficialitat del món capitalista. Un punt de vista oportuníssim, però, en temps de plena extenuació de l’introspectiu, de l’impopular, expressionisme abstracte de postguerra. Warhol irromp enmig de tanta circumspecció per cantar l’alegria de la vida frívola, amb unes imatges que pot entendre qualsevol, fins i tot qui no entén, ni vol entendre, en art. L’estètica Warhol és l’estètica per excel·lència de les perruqueries, dels dissenyadors de moda, de la teleporqueria (Warhol era addicte a la televisió, on, a més, solia aparéixer), de la subcultura en general. No trobareu molts amants de la seua obra que també ho siguen, per exemple, de Mantegna, de Vermeer o de Cézanne. Ni de Monteverdi o Schubert. Algú pot pensar que el menyspree, dient això. No ho crec. Ell se n’enorgullia, d’aquesta actitud anticultural: quan visità el Prado passà per davant dels velázquez, frangélicos i ticians a tot drap, sense parar-se a contemplar-los. Sí que s’aturà ostensiblement, en canvi, davant d’un extintor. Ell era el primer que no volia ser inclòs en el mateix sac que aquells noms de la història, no volia —ni li convenia— jugar en la mateixa lliga. El seu talent era un altre: fer diners. L’antítesi d’un Van Gogh, d’un Ensor, d’un Munch; vides ombrívoles, consumides per encendre el foc de l’art. Però Warhol no sols va fer diners, sinó que avui encara té un fum d’admiradors, i la presència de la seua estètica al món no minva. Un èxit enorme, el seu. Malgrat que en veritat, i com ell mateix va dir, “no hi ha res més”.