Cinismes

Lluny estem d’Antístenes, de Diògenes, de Crates, mestres i deixebles del cinisme, que feien d’una mena d’escepticisme humà, militància fins a renunciar als béns materials. Els “gossos”, els deien. D’aquella escola filosòfica només ens va arribar el nom.

Què en diuen els diccionaris? Cínic: “pertanyent a una escola filosòfica fundada per Antístenes, deixeble de Sòcrates. Que impúdicament fa gala de no creure en la rectitud i sinceritat morals o de no practicar-les. Que, impúdicament, fa gala de menysprear els valors morals”.

Hi remarquen l’adverbi “impúdicament”. Sense el mínim de pudor, que arriba a fer pudor. I és la característica amb la qual es pronuncien molts personatges que, per la seua funció pública, haurien d’anar més amb compte. Cada dia. Recentment, i van…, l’impresentable conseller d’Interior català negava l’ús de la violència policial o el llançament de projectils, malgrat les proves evidents en els cossos de la gent.

Cada mesura empresa pel govern central s’acompanya d’un “argument” impúdic. Com que ja ens tenen farts d’eufemismes, ara passen directament a la impudícia.

Cal suposar que els protagonistes se senten legitimats per a actuar impúdicament, menyspreant no solament els valors morals sinó les víctimes ciutadanes. Sense límits. Podem creure que ja no poden anar-hi més lluny, i no: hi van.

Quan comença aquest cinisme recent? Potser des de l’expansió de l’anomenat postmodernisme? Un moviment boirós que feia la impressió de calmar un desencant entre l’esquerra política. Calmar en el millor dels casos, perquè en uns altres esdevenia bel·ligerant, hostil, fins i tot agressiu envers aquells que “gosaven” mantindre cap ideal, o trets tímids però ferms d’una ètica. Va ser el regne de tot s’hi val, si més no dins d’una certa intimitat, que ens ha dut unes conseqüències… impúdiques.

El llenguatge és el símptoma que delata aquesta situació. Si, d’una banda, la cursa de trobar eufemismes i de no dir les coses pel seu nom va sense fre; de l’altra, traeix qui hauria d’estar-hi més atent. Després de la darrera barbaritat del “dretà moderat” (sic transit gloria) Gallardón, que furta també el dret a una justícia per a tothom, un portaveu del PSOE emprava aquest llenguatge: “És la fi de la igualtat d’oportunitats (concepte sentit repetidament durant el franquisme); tindrem una autopista per als qui tenen recursos i una carretera secundària per a la resta”. És a dir: que les vies de circulació continuaran com estan.