Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra

Josep Giner, el lingüista sense estrella

L’AVL reconeix la tasca important però desconeguda d’aquest erudit en el centenari del seu naixement

El lingüista Josep Giner l'any 1992.
El lingüista Josep Giner l'any 1992.

Des d’alguns cercles filològics es demanava temps ençà que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) reconeguera, en el centenari del seu naixement, l’apreciable però desconeguda tasca filològica de Josep Giner i Marco (València, 1912-1996), considerat, entre altres mèrits, com el precursor de la romanística al País Valencià, coautor amb Francesc Ferrer Pastor del Diccionari de la rima (1956), l’únic deixeble valencià de Joan Coromines i Pompeu Fabra, mestre d’Enric Valor, col·laborador de Josep Gulsoy, i autor de nombrosos treballs lexicogràfics, onomàstics, gramàtics o culturals esparsos en publicacions diverses i en els articles i llibres dels seus col·legues. El reconeixement des de l’AVL s’ha materialitzat, fa uns quants dies, amb una breu però sentida declaració institucional per a fer constar “el reconeixement i gratitud a qui tan generosament va dedicar la major part del seu treball a l’estudi, la dignificació i la difusió del valencià. Una tasca d’orientació filològica i d’integració cívica de totes les sensibilitats lingüístiques valencianes a partir d’una lleialtat admirable a les Normes de Castelló”. Declaració que serà complementada el 18 de febrer amb una jornada “d’estudi i homenatge”. Un reconeixement discret, en consonància amb una trajectòria filològica no gaire reconeguda i coneguda, més enllà d’estrets circuits acadèmics.

La vida d’aquest personatge, atrafegada i complexa, i també la seua vàlua com a filòleg, es recullen en un llibre, Josep Giner, precursor de la romanística valenciana (Denes, 2010), editat per un dels seus valedors actuals, l’acadèmic Emili Casanova. Prèviament, Antoni Ferrando edità, amb la col·laboració de Santi Cortés, Josep Giner i Marco. Obra filològica (Denes, 1998), projecte que el filòleg no va poder veure acabat, tot i que pogué corregir-ne les galerades. Aquells volums, juntament amb la declaració de l’AVL o l’homenatge que li va oferir el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València l’octubre de 2007, han volgut rescatat Giner de l’oblit. Però no sembla que el seu coneixement públic arribe mai al nivell d’alguns dels seus coetanis, com ara Sanchis Guarner o Ferrer Pastor.

La seua figura està llastada per un periple vital dissortat. Nascut al carrer de Bonaire de València, d’una família de la petita burgesia originària de la Vall d’Albaida, Giner no tenia el vistiplau dels progenitors per a estudiar. Amb l’ajut d’un oncle, superà l’examen d’ingrés en el Batxillerat, títol que va obtenir el 1929. Atés que els pares no volgueren sufragar-li els estudis universitaris, concursà al cos de telègrafs de l’Estat. Aprovà i va ser destinat a Madrid, on començà a alimentar la vocació filològica a la Biblioteca Nacional. El 1931 el destinaren de tornada a València, on va establir contacte amb el volenterós però escàs univers filològic i valencianista. La destinació següent va ser Terrassa, que li permeté continuar estudis universitaris a Barcelona. Allí va assistir a les classes de Pompeu Fabra i Joan Coromines i començà a demostrar la vàlua apuntada com a filòleg. Una carrera prometedora alterada, com tantes altres, per la Guerra Civil: el 1939 el sorprengué un bombardeig a Ripoll que li va causar ferides greus a la cama, que li fou amputada, al cap i a les extremitats. Traslladat a França, el govern francés el repatrià. I acabada la guerra, va ser depurat com a excombatent republicà. Una sèrie d’experiències que el van marcar a foc i que el van fer patir fins al final dels seus dies de mania persecutòria: Giner sostenia que la Guàrdia Civil i els canonges el vigilaven i projectaven radiacions malignes sobre ell, per “roig” i “fadrí”. El 1967, creient-se encara perseguit, fugí a l’Europa de l’Est fins que els amics el pogueren retornar a casa. Aquestes peculiaritats, un tarannà tímid i asocial, juntament amb “la seua independència de criteris enfront de les doctrines filològiques dominants i les capelletes literàries locals” explicarien, segons Antoni Ferrando, “les displicències amb què fou sovint tractat”. I cita una opinió molt eloqüent de Joan Fuster sobre això, del 1953, que el considera “deixeble de Fabra, molt treballador i entusiasta”, tot i que “les seues manies i el pànic que té sempre, l’han fet completament inaprofitable”. Manuel Sanchis Guarner, per contra, el qualificà el 1951 com “l’únic filòleg seriós que hi ha a València”. Criteri compartit per Rafael Lapesa, que el va acollir, recomanat per Coromines, en la secció lexicogràfica de la RAE, on deixà 22.400 anotacions en el diccionari. Lapesa destacava “la sòlida formació lingüística” de Giner.

Escrit de Josep Giner al filòleg Joan Veny. ampliar foto
Escrit de Josep Giner al filòleg Joan Veny.

En contra seua també ha actuat el fet de tindre editat un únic llibre totalment propi, La conjugació dels verbs en valencià (1933), i el fet de tindre la seua producció atomitzada, repartida entre un seguit d’articles generalment breus en publicacions no especialitzades. Però coetanis com Coromines, amb qui va col·laborar en moltes de les seues produccions, o els seus defensors actuals, consideren els seus coneixements lexicogràfics i dialectològics iguals o superiors que els d’estudiosos com ara Salvador, Sanchis Guarner o Valor, amb els quals forma “el grup de gramàtics i lexicògrafs valencians que, al llarg del franquisme, hi ha assegurat el triomf del fabrisme”, apunta Ferrando. O, això és, de la unitat lingüística. De fet, els anys difícils del conflicte lingüístic —Giner és fabrista convençut però sense servilisme; va ser defensor també de conservar i conrear les peculiaritats valencianes— també erosionen l’ànim d’un home “afable i senzill, enemic de baralles i enfrontaments, incapaç de guardar rancor”, anota Ferrando. “Josep Giner ha estat no sols un dels millors filòlegs valencians, sinó el que va suplir el treball col·lectiu d’una generació sense filòlegs —Sanchis Guarner vivia a Palma— amb un esforç continuat, desinteressat, de reforç dels usuaris de la llengua, estudiosos, escriptors, editors i professors de valencià”, assenyalava Casanova en el pròleg del volum de 2010. I reblava: “Ell va tindre la millor visió del model de llengua òptim per als valencians dins d’una llengua compartida amb Catalunya”. Així i tot, Casanova no va aconseguir que la Universitat concedira a Giner la Medalla d’Honor (“segurament perquè Giner no va rebre mai la benedicció de Joan Fuster o perquè partia de mi”, va escriure l’acadèmic en aquell pròleg). I ara, rep una declaració de l’AVL que, enmig de les celebracions amb Vicent Andrés Estellés com a escriptor de l’any, ha passat bastant desapercebuda. Decididament, Giner va ser un filòleg sense estrella.