I després, Berlín

Cerque, entre els eufemismes i els pleonasmes, entre els brots psicòtics dels discursos de molts governants, entre la superfície banal dels clams de patriotisme en què no cap aquell puntual i eloqüent Patria o muerte, sinó mort cap a una pàtria indefinida —certificat borrós com un parany bancari o un contracte de companyia telefònica, o de gas o de llum—, entre promeses (ai, promeses! Només ens quedaran les promeses que vam respectar en no convertir-les en esposes), entre promeses violades i riures de cabra de ministres, cerque un cèntim que parle del patrimoni, també econòmic, que suposa exiliar la joventut de la pàtria o les pàtries tan desmesuradament proclamada o proclamades. I no el trobe. De cèntims…, qui en vol?

Joves que, per enyorar qualsevol cosa, enyoren el clima que els calfava les nits d’estiu. O l’entrepà de pernil, o l’arena gran de la Malva-rosa que resisteix fonaments armats, mai millor dit això d’armat, la vida truncada que revifen sense cap esperança real. Joves que han d’inventar-se una enyorança estrangera. Com es pot enyorar la pàtria, aquesta mercadejada pàtria?

Joves menystinguts per les pàtries apàtrides dels manipuladors de pàtries.

Joves que ens representen en l’arrel que desfà les mentides: ací ens teniu, FMI, Merkel: davall del braç, el diploma, el títol de llicenciat, la pràctica d’un ofici irreprotxable. Quan l’ensenyament espanyol rebia la mínima ajuda que l’ensenyament necessita, ho vam aprofitar, i vosaltres sou qui us n’aprofiteu ara. Retalleu-ho més i ja no tindreu qualificats a bon preu en el futur.

Joves que aporten vida nocturna als barris, sense beure sangria, on "los pedantones al paño que miran, callan y piensan que saben, porque no beben el vino de las tabernas" els manen que abaixen la veu. Una fauna "europea" que, només quan ve a Espanya, escridassa i ens contamina l’acústica calma del sol.

Joves que saben complir les normes que intenten posar-los a prova. Una riquesa infinita que la pàtria regala per damunt de qualsevol dolor.

Cerque la ràbia. La trobe cada dia als carrers de les meues ciutats, mentre la pàtria se m’esmuny entre el balanç dels càlculs i de les promeses electorals.

Aleshores torne (la setmana passada vaig gaudir de la presència i la guitarra de Quico Pi de la Serra en un local de Barcelona) al canadenc que sol cantar coses interessants, Leonard Cohen, que també va escriure "El partisà". Per exemple, "Manhattan". Abandone qualsevol interpretació immediata per fer-me’n la meua. I dic que canta el mateix que escric: "Em van sentenciar a vint anys d’avorriment per intentar canviar el sistema des de dins. Ara vinc a recompensar-los: primer de tot conquerirem Manhattan; i, després, Berlín. Em guia la bellesa de les nostres armes. Em vas estimar com a perdedor, però ara et preocupa que puga véncer". Achtung!, Merkel, FMI. El 15 M mort? De moment, els desnonaments ja no resten impunes. Demà… conquerirem Berlín i tornaran els nostres fills. Achtung! governants. No seran com els immigrants dels anys 60.