Suplements d’ànima

Em sap greu descobrir el final precís, Caelum, non animum mutant qui trans mare currunt (De cel, no pas d’ànima, canvia qui els mars travessa), amb què Xavier Rubert de Ventós tanca el seu Dimonis íntims (Eds. 62, octubre 2012), però el vers d’Horaci és com el principi que resumeix i dóna vida alhora als dos centenars de pàgines esmerçades per l’autor a organitzar els seus records i, en conseqüència, mereix aquest lloc. Es tracta, d’altra banda, d’un final que enllaça amb la declaració preliminar de l’autor sobre la naturalesa del llibre: un relat que participa “del dietari íntim i de l’assaig” i que “es mou entre allò íntim i allò polític, entre l’observació greu i l’observació poca-solta”. Un viatge, al capdavall, de la mà del record, a la fi del qual, les anècdotes, els descobriments, les maniobres lingüístiques emprades per a expressar-los, fins i tot el to (a vegades, greu; unes altres, d’una ironia més que incisiva; i gairebé sempre, amable i d’una sagacitat envejable) i els punts de vista adoptats, no tenen cap altre objectiu que posar-se al servei del jo que s’autoanalitza i s’escriu (sí, a si mateix, com si exigira la paraula per a existir) des de l’exercici de la memòria. Té sentit resseguir aquesta concepció del viatge (no és l’assaig exactament això, un viatge, el pensament en promenade?, no participa el dietari d’aquest viatge del jo gairebé sempre a la recerca de si mateix?) a través del recorregut d’un jo que formula amb contundència l’oposició entre el viatge interior i l’exterior, però també la seua complementarietat en la mesura que “sense una mica de diversitat i distracció externes, […], aviat hauria sucumbit a l’angoixa que comporta el tracte immediat i continuat amb mi mateix”.

La veritat és que hi ha poques observacions poca-solta en aquest esplèndid assaig

La veritat és que hi ha poques observacions poca-solta en aquest esplèndid (generós quant a la precisió de l’autoretrat i admirable per la prosa que el posa en clau literària) assaig de Rubert de Ventós. Si és cert que l’experiment d’un llibre així convidava a oferir l’altre semblant de l’ànima, també ho és que els millors moments del conjunt són aquells en què la descobrim sencera, és a dir, corpresa pels recursos de la raó i enganxada, alhora, a les passions i a un cert arravatament. Potser fent la balançada en les emocions, però sense renunciar ni un bri a les armes de la comprensió. El lector veurà repartits ací i allà símptomes, també formulacions explícites, d’aquesta mena de contraposició, que tants i tants “intel·lectuals” confessen, entre el que és “clar i distint” i el que solament aspira al clarobscur. Com que no tinc el propòsit de fer cap descripció objectiva del llibre, puc veure-hi la contraposició des de l’angle de la recerca de la veritat, com ara quan el jo-protagonista de Dimonis íntims troba en un pensament d’Adorno (“Els únics pensaments que valen alguna cosa són els que encara no acaben d’entendre's a si mateixos”) el confort necessari per a seguir exercint la seua activitat política. O quan, a propòsit d’una conversa amb Borges, ens parla de la “mala distància”, un concepte tan útil per a l’escriptura com per a la boxa i, sobretot, per al pensament: ens sentim còmodes amb les idees semblants a les nostres o amb les més allunyades, però les que se’ns presenten a “mitja distància” ens incomoden perquè “ens obliguen a un lleu però cert desplaçament del nostre punt de vista”. I, sobretot, em permet subratllar aquells passatges en què la contraposició no tan sols es formula amb claredat meridiana sinó que, de més a més, se’ns presenta “encadenada” amb formes lingüístiques d’una bellesa admirable, com ara aquell en què Rubert de Ventós, en transcriure els apunts presos a propòsit dels intents per salvar un dels seus matrimonis, escriu: “Sé prou bé que per curar-se d’amor només cal acceptar la grollera distinció entre cos i ànima, i reconstruir des d’aquí una nova felicitat a força de tècniques corporals, d’aventures terapèutiques, de conviccions pures o sensacions còsmiques. Però jo sé també que mil d’aquestes gestes ‘clares i distintes’ no valen un sol, indestriable, gest d’amor: una abraçada sexual untada de tendresa, una mirada d’intel·ligència i provocació alhora…”

Si l’escriptura assagística té molt a veure amb el viatge, també la lectura s’hi assembla. Al capdavall, escrivim i llegim per descobrir-nos. Llegir és un “anar a” la recerca d’idees que se’ns presenten a la distància justa per a 0modificar els nostres punts de vista i que, com diu Rubert de Ventós, ens descobreixen “un suplement d’ànima que teníem sense encetar”. D’idees tals, Dimonis íntims en té per a donar i per a vendre.