Estil o discurs

 Dilluns passat es van presentar al Col·legi d’Arquitectes (CoAc) els continguts del pavelló català de la Biennal d’Arquitectura de Venècia d’enguany, promogut per l’Institut Ramon Llull (IRL). El pavelló exposarà principalment nou obres d’arquitectura catalana, acompanyades per d’altres en segon pla, que volen donar sentit a la tria i recordar als visitants el context de l’arquitectura catalana.

Les obres triades són relativament recents i en gran part no són gaire conegudes. Si obviem les característiques generacionals, que no són la meva predilecció, ens queden trets que les relacionen pels mitjans constructius emprats i per certes solucions que parlen del pes que l’economia ha anat prenent en l’arquitectura recent. Els comissaris, Fèlix Arranz i Jordi Badia, expliquen algunes coses que ja hem sentit alguns cops, com ara que l’arquitectura icònica s’ha acabat i que cal donar resposta als requeriments dels usuaris. Coses del tot certes, però m’atreveixo a dir que són bones intencions que encara no veiem clarament reflectides enlloc.

Per exemple, la darrera exposició celebrada al CoAc, dels treballs dels estudiants de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat Internacional, amb seu a Barcelona, de la qual els comissaris són professors, era una mostra antiicònica? Sincerament, no ho era. Així doncs, reclamar que l’arquitectura actual no ha de ser icònica però seguir-ho practicant és el pitjor favor que li podem fer a l’arquitectura i a nosaltres mateixos.

No sé com explicar-ho però la sensació davant d’aquesta selecció és contradictòria, per una banda les obres en conjunt tenen un valor, és veritat; crec que molts haurien triat algunes d’aquestes obres en una ocasió com aquesta. De fet, algunes ja es van exhibir en una mostra comissariada per Pere Buil, Joan Vitòria i Carlos Cámara anomenada Matèria sensible; una exposició sobre l’obra d’alguns joves arquitectes catalans que encara volta per Europa i que ja apuntava raons i arguments per haver-les reunit. En aquella ocasió hi havia un esforç per construir un argument, crec que més ambiciós que no pas el d’ara. Penso que no n’hi ha prou amb una bona matèria primera. Si al pernil de jabugo hi afegim ketchup, l’espatllarem.

La reunió d’unes obres pot aconseguir dues coses, construir un discurs o fonamentar un estil. El discurs es pot rebatre, pot donar peu a altres discursos i pot ser motiu de reflexió a les escoles, perquè és una manera de pensar. L’estil no es rebat, passa de moda, no s’hi reflexiona i se l’imita. Crear amb obres d’innegable valor un estil passa factura, cosa que pagaran les mateixes obres i els autors. És estil perquè els arguments són tancats en si mateixos i perta-nyen exclusivament a l’asfixiant món de l’arquitectura local.

Les referències de les obres, les seves arrels, els motius que fan que les respostes siguin semblants, cal cercar-los en l’ambient general, en la cultura, en l’economia. No són idees arquitectòniques, són idees del moment present, com l’aprofitament o la contingència, que els arquitectes interpreten així. Altres gèneres, com ara les instal·lacions artístiques, són la representació de les mateixes idees en una altra clau. L’arquitectura té interès concebuda com a encreuament d’altres corrents i manifestaci-ons. El té perquè, exposada als perills de la cruïlla, es contamina i reacciona; tancada en el pati de l’arquitectura catalana, no en té cap. Posar-la entre obres d’arquitectura d’altres èpoques, encara que siguin 150, és no entendre res. Cercar el valor de la tria en l’entroncament amb Josep Maria Jujol o Antoni Gaudí és, amb tota franquesa, banal i l’IRL hauria de vetllar perquè això no fos així, d’altra manera serà una representació comercial de l’arquitectura catalana. Trobaríem més bones maneres de donar un cop de mà a l’arquitectura en aquests moments.