Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
REPORTATGE

Revolució a la rereguarda

Els 75 anys dels Fets de Maig generen nova bibliografia sobre la primera etapa de la Guerra Civil

Monument a la festivitat del Primer de Maig de 1937 ubicat a la plaça de Catalunya tocant la Rambla realitzat pels dibuixants afiliants al PSUC.
Monument a la festivitat del Primer de Maig de 1937 ubicat a la plaça de Catalunya tocant la Rambla realitzat pels dibuixants afiliants al PSUC.

Encara que sembli mentida, un període tan atractiu i clau com els primers mesos de la Guerra Civil espanyola a Catalunya no disposa encara d’un llibre que en sintetitzi els fets i les interpretacions més fonamentades. Som massa deutors dels llibres testimonials, d’imatges com la que va plasmar George Orwell a Homenatge a Catalunya, i d’un munt de memòries justificadores de totes les posicions i ideologies, i encara de pel·lícules que idealitzen determinats episodis, com Tierra y Libertad. En definitiva, una extensíssima bibliografia que, un cop garbellada, queda en ben poca cosa. El repte de l’Atles de la Guerra Civil a Catalunya (UB-Dau, 2010) posava de relleu el problema de les fonts per reconstruir, més enllà de les querelles ideològiques, la realitat d’una etapa tan complexa… En els darrers anys s’ha normalitzat l’accés a noves fonts, com el riquíssim Arxiu Tarradellas, o les facilitats de consulta als fons que havien estat dipositats a Salamanca, o el que va aparèixer al País Basc. Lògicament, cal cert temps perquè aquests materials esdevinguin l’eix de recerques, que van modulant i verificant o contradient les hipòtesis interpretatives. Tot això ha generat, just en el 75è aniversari dels famosos Fets de Maig de 1937, noves monografies, com la recent de Josep Antoni Pozo, La Catalunya antifeixista. El govern Tarradellas enfront de la crisi política i el conflicte social (Dau) i una molt bona panoràmica més àmplia com la que ofereix José Luis Martín Ramos a La rereguarda en guerra. Catalunya, 1936-1937 (L’Avenç).

 El treball de Pozo està centrat en l’intent del govern d’unitat presidit per Josep Tarradellas per reorganitzar la rereguarda i fer arribar l’autoritat de la Generalitat a tot el país. I posa especial atenció a la dissolució dels comitès locals i la renovació dels ajuntaments, una comesa amb múltiples conflictes i que mostra una realitat molt complexa, amb moltes resistències a l’acció del nou govern.

Més enllà, però, de recerques específiques cal que algú es proposi integrar tot plegat en una panoràmica molt més àmplia. Justament això és el que ha fet Martín Ramos a La rereguarda en guerra. Catalunya, 1936-1937. I certament l’autor pretenia inicialment una aproximació també monogràfica, en aquest cas al paper del PSUC en aquells intensos mesos de juliol de 1936 als fets de maig de 1937. No obstant això, l’experiència i la perícia de l’historiador li van fer veure que no podia explicar bé l’acció dels socialistes unificats en aquells mesos si no refeia una interpretació del que van ser els mesos revolucionaris.

Per fortuna, s’hi va posar, i des d’ara la bibliografia sobre la guerra civil disposa d’una monografia de referència sobre la Catalunya revolucionària. Una monografia feta com a exercici d’historiador, que té com a gran mèrit que no dóna cap resposta anteriorment publicada com a vàlida sense sotmetre-la a un mínim interrogatori. Això no vol dir que el lector no pugui constatar que l’autor troba gairebé sempre encertades les posicions que va prendre el PSUC, però sense desqualificacions als altres grups, i plantejant honestament els posicionaments i les diferents alternatives. Aquesta és la principal aportació de Martín Ramos, el qüestionament de moltes veritats suposadament incontrovertibles, però que massa vegades es fonamenten en memòries molt interessades. Si a aquest esperit crític se li suma que ara sí que es disposa de molts treballs monogràfics les possibilitats de reeixir són notables, tot i que si entrem en el detall pot retreure-se-li a l’autor, per exemple, que no expliqui suficientment episodis significatius, com per exemple el sentit de la Jornada de la Nova Economia (desembre de 1936), precisament perquè va ser on van definir el model de revolució econòmica i hi van confluir ideòlegs anarquistes i líders del PSUC, com Estanislau Ruiz-Ponsetí, potser poc present en el llibre. O també pot considerar-se que l’expulsió del POUM del govern d’unitat es passa massa ràpidament o que la figura dubitativa de Tarradellas és més complexa i havia de fer front a un escenari molt singular, amb una Esquerra Republicana molt diluïda, un sindicat anarcosindicalista amb força i un partit com el PSUC acabat de néixer.

Certament, la Catalunya revolucionària forjada l’estiu de 1936 continua sent enormement atractiva, i per això mateix polèmica, plena d’energies i de tensions, d’odis i d’idealismes. Com va dir Josep Termes, la revolució fou “un huracà, un terratrèmol social”, i com a tal és lògic que encara avui sigui analitzada de formes molt diverses, perquè una cosa és analitzar avui tranquil·lament, al sofà de casa, els esdeveniments i els seus actors, i una altra cosa molt diferent respondre a un terratrèmol amb rapidesa i sense receptes màgiques.

Són moltes les qüestions que la historiografia es planteja avui sobre els mesos d’embranzida revolucionària. Arran de la llum dels dos nous llibres se’n poden intentar respondre cinc de força significatives.

Un camió de simpatitzants armats de la CNT a la plaça d'Espanya de Barcelona poc després del 18 de juliol.
Un camió de simpatitzants armats de la CNT a la plaça d'Espanya de Barcelona poc després del 18 de juliol.

1. HI VA HAVER REVOLUCIÓ?

Una de les qüestions en discussió és si el fracàs del cop d’estat del 18 de juliol de 1936 va generar una autèntica revolució. Martín Ramos aposta per qualificar els canvis socials i econòmics com el resultat d’una mobilització revolucionària, que tanmateix no es va completar com a revolució. És innegable que hi va haver transformació social, per exemple amb les col·lectivitzacions, però també que subsistia l’economia privada, i que aquesta transformació no responia a un model preestablert i definit. La qüestió terminològica és important també en un altre sentit: la literatura anarquista ha fet coincidir el seu corrent ideològic amb la concreció de la revolució, i certament van ser ells qui més van parlar de “l’obra constructiva de la revolució”. Per contra, Martín Ramos reivindica que no es pot identificar la revolució amb l’aposta de l’anarcosindicalisme, i que en tot cas hi havia diferents models de revolució: socialista, sindical o popular.

2. HI HAVIA A CATALUNYA UN DOBLE PODER?

Patrulla de control demanant documentació als conductors en un carrer de Barcelona en una data indeterminada entre 1936 i 1937.
Patrulla de control demanant documentació als conductors en un carrer de Barcelona en una data indeterminada entre 1936 i 1937.

Les fotografies de dirigents obrers i polítics republicans a l’Escola de Nàutica són la imatge més potent del nou poder revolucionari, el del Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA), que va coexistir amb el govern de la Generalitat gairebé tres mesos, de juliol a finals de setembre de 1936. Aquesta coexistència fa que habitualment els historiadors es refereixin a aquell període com el del doble poder, en què representa que el Comitè dictava què calia fer a la Generalitat. Martín Ramos prefereix parlar d’una dualitat funcional, ja que hi havia aspectes en què no competien. A més, també es va donar una gran fragmentació de poder, ja que el CCMA tampoc controlava de fet molts comitès locals. Josep Antoni Pozo planteja que precisament la fragmentació del poder va facilitar el procés de reconstrucció de l’estat republicà, que identifica amb el retrocés de la revolució.

3. PER QUÈ VA EMERGIR EL PSUC?

Encara amb olor de pólvora i amb barricades pels carrers, el dia 21 de juliol de 1936 va aparèixer el diari Treball, que va ser la primera concreció del nounat PSUC, que es donava per constituït l’endemà. Més enllà del procés previ d’unificació obrerista i de la influència de la Internacional Comunista, l’aposta frontpopulista va ser la base per al creixement de l’organització i la seva progressiva influència. Destaca la cohesió dels diferents grups que van confluir en el nou partit, així com l’aferrissada unitat interna i la presència pública sempre a través d’unes poques veus que ningú discutia, singularment la de Joan Comorera. Un partit de discurs homogeni i amb una base social molt més obrera del que s’acostuma a dir, que contrastava organitzativament amb una CNT amb posicions molt més heterogènies i una ERC amb criteris més diversos, de Joan Casanovas a Josep Tarradellas, passant per les complexes relacions entre aquest darrer i Lluís Companys.

4. PER QUÈ VA PATIR TANT EL GOVERN D’UNITAT ANTIFEIXISTA?

A finals de setembre de 1936 es posava fi formalment a la fragmentació de poder a Catalunya amb la formulació d’un govern d’unitat antifeixista, amb presència de totes les organitzacions, des d’ERC fins al POUM, i també els sindicats (CNT, UGT i Unió de Rabassaires). El govern de la Generalitat tenia un programa comú, pactat amb dificultat atesa la diversitat ideològica, que acollia i la integració d’un sindicat i una cultura especialment refractària a les institucions. Tanmateix, en relació amb aquest govern Martín Ramos posa l’èmfasi en què el principal problema no era el programa, sinó l’execució, i per això parla de “crisi d’execució”, manllevant una expressió del dirigent psuquero Rafael Vidiella. Per Pozo, en canvi, la major part dels conflictes d’aquest període eren fenòmens de resistència de sectors de militància anarcosindicalista que identificaven el discurs antifeixista com una renúncia a la revolució. De fet, significava el pas progressiu de l’ordre revolucionari a l’ordre antifeixista, que per a aquests grups era un fracàs.

5. PER QUÈ ES VAN PRODUIR ELS FETS DE MAIG?

Des de la talaia privilegiada del teatre Poliorama George Orwell va viure els Fets de Maig i els va descriure després amb tot el dramatisme. Barcelona es va tenyir de sang del 3 al 7 de maig de 1937 en una mena de guerra civil dins la guerra civil, saldada amb més de 500 morts. El motiu últim va ser la disputa pel control de la Telefònica, però en realitat la tensió venia de molt abans i responia a dues posicions ben definides: per uns calia donar tot el poder al govern d’unitat mentre que d’altres es resistien a cedir-lo, i sabien que anaven perdent influència. Martín Ramos intenta una explicació de llarg recorregut, que s’inicia bastants mesos enrere, a la fi del 1936, i en què es combina la famosa “crisi d’execució” i les pugnes dins el món anarcosindicalista, que viu immers en la contradicció entre l’exercici real del poder i admetre que la seva gran oportunitat d’una revolució llibertària ja havia passat, i ara era molt difícil tornar-hi, tot i que parlessin de “donar gas a la revolució”.

 

 

La fam, l’altra guerra quotidiana

Farinetes cada dia, garrofes, naps, targetes de racionament, fins i tot menjar que habitualment es destinava als animals. Qualsevol guerra porta aparellada l’escassetat d’aliments, i en una zona deficitària en la matèria com Catalunya encara més. La gana va ser una de les conseqüències més evidents de la Guerra Civil, encara que no va ser exclusiva dels anys bèl·lics, sinó que es va allargassar durant la interminable postguerra. Va començar de seguida, sobretot a Barcelona, on la tardor de 1936 ja començaven a veure’s cues per comprar alguns aliments, i des d’on molts anaven a pobles de pagès per intentar omplir el rebost. Les dones hi tenien un especial protagonisme, eren elles les que feien cua, eren elles les que van fer manifestacions demanant pa, i eren comissions de dones les que van entrevistar-se amb el president Companys per demanar soluci-ons. També eren elles les que havien de recórrer a la inventiva per imaginar plats impossibles, com un guisat de beines de faves amb castanyes o una escarola bullida amb una mica d’all com a succedani d’unes bledes. De fet, l’oli va esdevenir un producte de luxe, i per això es bullia tot, perquè no n’hi havia per cuinar.

També van ser importants els nens, a qui s’enviava a mercats o camps a buscar menjar, confiant que si els enganxaven cometent algun petit robatori no tindria més conseqüències. Un dels episodis més interessants de la lluita per la supervivència és l’anomenada Batalla de l’ou, que es va posar en marxa el gener de 1937. El geògraf Pau Vila va fer els números, i els ous que no podien arribar a Catalunya a causa de la guerra suposaven una quarta part del consum. Per fer front a la situació, la Generalitat proposava que cada casa de pagès tingués 100 gallines, i que cada “llar obrera” en tingués sis; d’aquesta manera es podria arribar a cobrir les necessitats. L’objectiu no es va poder assolir, sobretot perquè cada cop va ser més difícil donar de menjar a les gallines. A La Batalla de l’Ou. De quan passàvem gana (1936-1939), que acaba de publicar Pòrtic, la descripció de totes les manifestacions de la fam ens arriben a partir de fonts diverses, encara que el recurs més utilitzat per l’autor, l’historiador Joan de Déu Domènech, és el dels testimonis. La nòmina utilitzada és amplíssima, i sorprendrà a més d’un trobar referències a la gana que van passar en textos de plomes ben il·lustres, com per exemple Xavier Benguerel, Teresa Pàmies, Marià Manent, Josep Maria Folch i Torres, Aurora Bertrana, Alexandre Cirici, Josep Maria Espinàs, Josep Maria Ballarín, Enric Jardí, Joan Reventós i Joan Sales, alguns amb descripcions colpidores, com la de Maurici Serrahima quan confessa que va tenir “un impuls gairebé irresistible” per prendre la truita que s’estaven menjant els seus fills.

Naturalment, la carestia alimentària va ser de seguida una qüestió pública, i la política de proveïments va ser motiu d’enfrontament. De tota manera, és massa fàcil carregar els neulers de la fam als partits i sindicats, i sobretot convertir-los en els causants de la manca d’aliments. La instrumentalització política de la gana es va produir també al front, i d’una manera especial amb els assalts als magatzems al final de la guerra.