Xavier Deulonder: “Els diputats catalans no van fer catalanisme”

Una visió molt interessant per anar a contracorrent i des de Catalunya és la que ofereix sobre la Constitució de Cadis l’historiador Xavier Deulonder (Barcelona, 1965), autor de Visca la Pepa? (així, amb un interrogant eloqüent), que acaba de publicar l’editorial Dux. Deulonder, entre les obres de qui hi ha la polèmica Els catalans de Hitler (Llibres de l’Índex, 2008), es declara “militant històric” de l’independentisme i opina que, tot i tenint en compte la quantitat i la rellevància, els diputats catalans a les Corts de Cadis no van fer catalanisme.

 Pregunta. El llibre abasta un període molt més ampli que el de les Corts de Cadis. Arriba fins a la intervenció de l’exèrcit dels Cent Mil Fills de Sant Lluís el 1823, la seva liquidació del sistema constitucional i els deu anys següents de repressió, la dècada ominosa.

Resposta. Sí, és lògic perquè, tal com explica Fontana, el període en què de fet és vigent la Constitució de 1812 és durant el Trienni Constitucional, del 1820 al 1823, aquell temps va ser el costat pràctic si es vol de la Constitució.

P. Vostès aporta un punt de vista català a l’assumpte.

R. Més que català és el meu propi punt de vista, com a militant històric de l’independentisme: no ho amago. Em distancio del discurs oficial espanyol i d’aquests festeigs que s’estan celebrant a Cadis, amb presència del rei, etcètera. Que hi hagi el rei allà em sembla si més no curiós.

P. ?

“No era una

R. No entenc què hi fa precisament Juan Carlos I a Cadis quan el seu avantpassat Fernando VII va ser qui va anul·lar la Constitució de 1812. Es deu estar regirant a la tomba veient el seu descendent lloar aquest text i els diputats als qui va perseguir i empresonar.

P. Recorda que, segons l’article 10, formaven part del territori espanyol l’actual Mèxic, Guatemala, Cuba, Veneçuela, el Perú, Xile...

R. Sí i d’altres països d’Amèrica, i a Àsia, les Filipines. És evident si tenim present això que el projecte constitucional va fer fallida entre altres raons per les independències d’Amèrica. A més, va portar a una guerra civil al territori peninsular, la que es va desencadenar entre Fernando VII i el règim constitucional, i en última instància els mateixos liberals van abandonar la Constitució de 1812 per la de 1837.

P. Per a Catalunya té un significat específic la Constitució de 1812?

R. A excepció de la Catalu-nya Nord i Andorra, per als catalans va ser la primera vegada que teníem una constitució liberal.

P. Els diputats catalans van actuar en clau catalana?

R. No, no van fer catalanisme. No van demanar l’autonomia per a Catalunya, ni per a València ni per a les Illes. Ni la cooficialitat del català, ni res. Els únics que van presentar reinvidicacions pròpies van ser els diputats de les Amèriques.

P. És que els catalans estaven fins i tot a favor dels toros.

R. I això no és el pitjor: alguns encara eren favorables a la Inquisició. I tots eren, evidentment, catòlics. Recordi que la Constitució va recollir a l’article 12 que la religió espanyola “és i serà perpètuament la catòlica, apostòlica, romana, l’única veritable”. Molts diputats, és clar, eren clergues.

P. Creu que els catalans hem de celebrar aquesta data?

R. A la nostra manera. Encara que no m’agrada l’Estat que es va dissenyar a Cadis, la Constitució de 1812 va liquidar el règim senyorial, el feudalisme i l’absolutisme, i això és d’agrair. És la primera vegada que els països catalans van tenir un Estat liberal encara que fos espanyol, què hi farem. En tot cas, insisteixo que el triomfalisme actual em sembla ridícul. La Constitució de Cadis va fracassar.

P. S’ha dit que el centralisme de la Constitució a la francesa i la limitació dels furs va influir a la llarga en l’aparició del carlisme.

R. No era tan centralista, fins i tot se li poden veure alguns trets federalistes. I no, el carlisme no hi va tenir res a veure, al contrari, va ser una reacció a l’absolutisme ultra.