Vinyetes biogràfiques

Dues biografies en còmic. Dues maneres de retratar un personatge històric. O de deixar-lo retratat.

D’una banda, el còmic sobre una pionera del cinema com Alice Guy (1873-1968), escrit per José-Luis Bocquet i amb el dibuix amable de Catel Muller. El títol evita floritures, Alice Guy, i així avisa que la biografiada s’hi exposarà amb naturalitat i fins on sigui possible, sense idea­lització. Però és difícil no idolatrar Guy: una creadora excepcional que, tot i tenir-ho tot en contra (una dona, segle XIX), va provar que no anava errada en la seva idea del que donaria de si el nou art de la cinematografia (i el negoci que en resultaria). Tal com la pauta el guió de Bocquet, la biografia es remunta a la infantesa de Guy, amb tots els seus revessos, i a poc a poc coneixem una jove amb empenta que es troba a París (el lloc adequat) en el moment (adequadíssim) en què el setè art despunta. Tot està per fer aleshores: als visionaris se’ls concedeix l’honor d’obrir camí i deixar petja. Com que el retrat de personatge obliga al retrat d’època, llegim sobre la guerra de patents i la cursa per a la innovació que va estimular la formació del cinema; veiem els germans Lumière traient-se el barret en presència d’una senyoreta, i Méliès aprofitant l’il·lusionisme de la imatge animada per encisar el públic... En alguna vinyeta la necessitat de la recreació històrica pot ser una mica forçada. Per exemple, a Guy li donen feina d’estenodactilògrafa i, amb poca subtilesa, un personatge etziba el següent aclariment: «L’art de seguir amb l’escriptura el discurs més veloç us obrirà les portes d’un nou món, senyoreta». Però el volum és ple de detallets ben incorporats i, fins i tot, inclou informació extra del temps que va viure Guy i la gent amb qui va compartir-lo. El còmic l’encerta en la necessitat de reivindicar Guy i associar-la, de passada, amb les preocupacions d’avui. Hi ha un moment #MeToo quan el Harvey Weinstein de torn vol abusar del seu poder i Guy se li planta, i un moment crític amb el blackface, quan Guy transgredeix les normes racistes contractant un elenc d’actors negres. Guy és una heroïna amb totes les lletres.

Passa tot el contrari a El fill del xofer (Norma, 2022) amb què José Pablo García adapta la biografia d’Alfons Quintà; és a dir, la biografia antiheroica que ja va novel·lar Jordi Amat. García no és nou en el camp de l’adaptació, però aquí l’exercici és més periodístic que literari. És prou astut que les vinyetes recorrin sovint als retalls d’hemeroteca i els seus titulars, perquè això ens recorda que tot plegat es fonamenta en una recerca exhaustiva, però també perquè Quintà havia estat un dels homes més decisius del periodisme català de la Transició i de la democràcia postolímpica. A Quintà —cap sorpresa si s’ha llegit el llibre d’Amat, o s’està al cas — se’l mostra sense pietat com un psicòpata, algú incapaç d’empatitzar amb els altres que prospera peti qui peti. Ens sorprèn el que sorprenia tothom: que un home que causa repulsa estigui tan ben connectat i el xantatge no li passi factura. Al contrari, Quintà ascendeix, es fa omnipresent, ocupa càrrecs clau. D’ençà que neix a la Figueres franquista del 1943 fins que el 2016 se suïcida, després d’assassinar la seva parella, Quintà viu en un perpetu Dia del Watusi que el posa en contacte amb l’organigrama pujolià i els tripijocs de l’alta política. Quintà diu el nom del porc (sobre el desmantellament de la sanitat pública, per exemple), però també juga brut i mou cartes sota la taula.

Les dues biogarafies, doncs, es formulen de manera oposada. L’una és una hagiografia admirada, respectuosa; l’altra no pot evitar un aire grotesc com el personatge, i un cert humor que el faci més tolerable.