Renée Vivien: repensar el desig

D’acord amb els principis de la ideologia dominant i de les estructures psíquiques que la sostenen, la figura masculina no pot carregar amb el pes de l’objectivació sexual”, assenyalava en el seu famós assaig Vi­sual pleasure and narrative Laura Mulvey, tot recalcant que en la narrativa cinematogràfica “l’home controla la fantasia de la pel·lícula i emergeix com a representatiu del poder en un sentit addicional: com a posseïdor de la mirada de l’espectador”. D’aquesta manera, la figura femenina és neutralitzada, pertany íntegrament a l’home, és resultat de la seva mirada i de la seva veu. Les paraules de Mulvey retornen en acabar de llegir els relats que l’escriptora Renée Vivien reuní a La dama de la lloba, i que ara Anna-Maria Corredor tradueix per primera vegada al català per l’editorial Adesiara. En aquests relats Vi­­vien desconstrueix la mirada masculina utilitzant, encara que sembli paradoxal, narradors masculins. És a dir, a través dels seus narradors, l’escriptora desarma el relat que aquests construeixen sobre les dones que deixen de ser l’objecte de la narració per esdevenir els veritables subjectes. Perquè, al final, elles tenen l’última paraula, elles determinen el desenvolupament de l’acció, escapant de les expectatives, de la voluntat i del desig dels seus narradors.

Vivien descriu el desig masculí com a barroer, autoritari, menysprea­dor, fins i tot violent quan no és satisfet

Vivien va néixer a Londres el 1877 amb el nom de Pauline Mary Tarn. Amb 21 anys, després de la mort de Violet Shillito, el seu primer amor, i del seu pare, de qui va heretar una gran fortuna, va marxar a París, cansada del puritanisme de la Londres victoriana. Es va instal·lar al número 23 de la Bois de Bologne i va convertir el Barri Llatí en casa seva. Va adoptar el nom de Renée, perquè per a ella París significava tornar a néixer: amb els seus característics cigarrets sempre entre els dits, amb indumentària masculina, aparença andrògina i rostre de jove adolescent, Renée va abandonar l’anglès i va adoptar el francès. Extremament culta i gran coneixedora del món clàssic, Vivien forma part d’aquell grup de dones —escriptores com Colette, Mary Cassatt, Natalie Clifford Barney, que va ser amant de Vivien, Gertrude Stein i Edith Wharton; la pintora May Cassat o la ballarina Isabella Duncan— que, en el Paris fin de siècle desitjaven obrir-se pas i, seguint les petjades de George Sand, reivindicar-se a través del seu art i subvertir així l’ordre cultural proposant noves narratives entorn de la dona i el seu paper en la societat.

La poesia de Safo, de qui va ser traductora, va impregnar des de molt aviat l’obra de Vivien, sobretot pel que fa a la seva indagació entorn del desig i les seves formes. Ho veiem perfectament als relats de La dama de la lloba, on la subversió dels rols i la desconstrucció de la narració masculina té com a punt de partida una reflexió sobre de quina manera el desig és prerrogativa dels homes. Ells són els que desitgen i ells són els que projecten el seu objecte de desig, la dona, que, cosificada, esdevé d’aquesta manera quelcom que es pot posseir. Vivien descriu el desig masculí com a barroer, autoritari, menyspreador i fins i tot violent quan no és satisfet, com passa en alguns dels seus relats, com ‘La castedat paradoxal’, on la madame d’un prostíbul es nega a accedir als desitjos del narrador. Aquest relat resumeix perfectament el gest subversiu de Vivien: no només el narrador es revela en la seva animalitat, sinó que topa amb el rebuig de la dona, que posa en evidència la necessitat de repensar el desig i el seu relat fora dels patrons de la masculinitat. Un repensament que, en el cas de Vi­vien, implica proposar el desig femení com a ideal. A partir de Safo, ens presenta “l’amor immortal” entre dones, un amor ple, de “tendresa ideal”, de plenitud. I en aquest camí cap a la plenitud, el desig i l’amor són els camins cap a l’infinit —no s’ha d’oblidar la influència simbolista de la prosa poè­tica de l’escriptora—, un infinit que no exclou la mort, sinó que la incorpora. Perquè l’amor i la mort es donen la mà en una renovada experiència del desig.