‘Totes les narracions del Delta’, de Sebastià Juan Arbó: Un racó del món que és el món

Conegut i reconegut principalment com a novel·lista, Sebastià Juan Arbó creia, sense cap mena dubte, que el gènere curt no estava fet per a ell. Potser era la seva admiració pels grans autors de contes —Wilde, Poe, Txékhov o Boccaccio, entre d’altres— allò que el cohibia i que l’havia portat a assumir que mai seria inclòs dins d’aquesta estirp d’escriptors, perquè ell no havia nascut per escriure relats. La seva percepció va canviar quan, en la seva ressenya de Los hombres de la tierra y el mar, el crític Melchor Fernández Almagro va assenyalar que el capítol ‘Quico’ es podia llegir com un conte, i que era, en realitat, un “bon conte”. Va ser llavors quan Arbó es va adonar que en moltes de les seves novel·les succeïa una cosa semblant, que hi “figuraven episodis solts, que eren contes veritables intercalats en la narració principal”. I d’aquesta presa de consciència va néixer Narracions del Delta, títol publicat el 1965 i que, com deia l’autor al pròleg, reunia aquells episodis solts, “espigolats d’ací i d’allà de tota la meva obra”.

Cinquanta-set anys després de la seva publicació a l’Editorial Selecta, Proa presenta Totes les narracions del Delta, un volum editat per Joan Antoni Forcadell en el qual no només es recuperen els relats publicats aleshores, sinó que també se n’afegeixen d’altres que no havien vist la llum en català —cal recordar que Arbó va escriure també en castellà—, o que, com és el cas d’‘El vell merendero’, només s’havien publicat en premsa. Amb la seva feina excel·lent, Forcadell ha aconseguit que Totes les narracions del Delta sigui l’habitual recull de relats d’un autor reconegut. I, tot i que el punt de partida és reunir els contes d’Arbó que tenen com a marc geogràfic el Baix Ebre, gràcies a la seva ordenació dins del volum i sense perdre la seva individualitat, els relats construeixen una narració superior a través de la qual resseguim els diferents racons del Baix Ebre i assistim al pas del temps. El lector fa un doble viatge, geogràfic i temporal, de la mà d’Arbó: des dels horts de la Carrova fins a la platja del Suís, des del canal fins a la Ràpita i, alhora, des dels últims anys del segle XIX fins als anys de la guerra, des de la inevitable emigració a Cuba a la misèria de la postguerra.

El territori evoca les violències que s’hi inscriuen, les frustracions, la misèria

En els seus relats, el paisatge és protagonista; els llocs canvien com canvien les maneres de viure-hi; els personatges s’emmirallen en un territori que és testimoni, però no mut, del pas del temps. El territori parla de les violències que s’hi inscriuen, de les frustracions, de la misèria, de les pors i de les il·lusions al llarg del temps: comencem amb el tio Jaume, un vell barquer que, encara amb el record de la Guerra Civil gravat a la memòria, porta d’un costat a l’altre del riu els quintos, i acabem amb el vell merendero, enyorat pels veïns i reconvertit en un hotel “amb habitacions luxoses, proveïdes de bany, de telèfon i calefacció” freqüentat per turistes. Entremig, el barri obrer de “cases baixes, ennegrides” on sempre hi havia “tolls de les darreres pluges i de les aigües brutes que les dones llençaven després d’haver-les fet servir per a tot”, i el replà costejat pel canal on “anaven despullant de pèl els rucs, els cavalls, les eugues i els muls del poble”.

Realista en la seva mirada de l’entorn geogràfic i social, verista a la manera d’un Giovanni Verga a l’hora de reproduir la parla dels veïns, i existencialista per com s’apropa als conflictes interns dels personatges, Sebastià Juan Arbó ens descobreix el Baix Ebre —el seu país, com va dir Josep Pla—, i el converteix en un territori real i alhora mític, un territori únic i universal. Un racó del món que és el món sencer.