LLIBRES
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

‘Distòcia’, de Pilar Codony: Animal impressionat

La veterinària Pilar Codony converteix la vida quotidiana de les vaques, els gossos i les ovelles en un dels grans temes de la seva novel·la, guanyadora del premi Documenta 2021

Pilar Codony escriu la novel·la des de la seva posició de veterinària de granja, a Vilafreser (Pla de l’Estany). 
Pilar Codony escriu la novel·la des de la seva posició de veterinària de granja, a Vilafreser (Pla de l’Estany).  toni ferragut

Si es digués que Distòcia, primera novel·la de Pilar Codony (Banyoles, 1987) i guanyadora del premi Documenta 2021, es localitza en un poble petit del món rural de la Catalunya interior, i que la protagonista, la Goja, és una dona de trenta-cinc anys que regenta una granja i que posa tot l’empeny i tota l’ànima a “aparentar una rudesa pròpia de la gent aguerrida del camp”, el lector podria témer enfrontar-se una altra vegada al que ja ha llegit últimament, a les peripècies d’una dona que, havent-se quedat sense feina, deixa enrere la ciutat, s’instal·la en qualsevol aldea i ha d’aprendre a entomar les adversitats implícites en el nou hàbitat. Distòcia, per sort, evita aquesta tendència i estalvia al lector la presentació del medi rural com l’àmbit nostàlgic de la infància, com un oasi on fugir i descansar de les vicissituds de la metròpoli, com el lloc idíl·lic on es recupera la calma perduda. Pilar Codony ha escrit una novel·la des d’una posició semblant a la que planteja María Sánchez —totes dues són veterinàries d’animals de granja— a Tierra de mujeres: “Nos toca no avergonzarnos de nuestras raíces ni de nuestras manchas. Nos toca contar. No dejar que nos quiten la voz y que vengan otros una vez más a contarnos. Nos toca señalar, hacer ver, cambiar la luz de la postal para que el espectador no se quede en lo de siempre, para que el que observa no nos ficcionalice de nuevo”.

El títol de la novel·la és el terme mèdic usat per referir-se als parts de risc o difícils i, certament, en la prosa àgil i transparent de Distòcia, sense estridències estilístiques, el lector en trobarà descrits uns quants perquè, al cap i a la fi, la maternitat és el fil constant que serveix a Pilar Codony per lligar els dos territoris a través dels quals una veu narradora en tercera persona descabdella la trama: “La maternitat, com l’amor, com la guerra, com la mort, és un dels grans temes, i més ara que les dones són més visibles que mai. També hi ha altres grans temes, com el racisme, la pobresa o el poder. Les persones, en definitiva, són el gran tema. Els animals, en canvi, no són grans temes universals”. El lector no triga a endevinar que l’origen de la crisi o del trauma, o potser només del mal humor, que sofreix la protagonista es deu a un embaràs no desitjat i a la decisió d’avortar, i aquí, en aquest terreny, potser es pot caure en la temptació de considerar com a massa perfecta la dicotomia entre animalitat i humanitat, com si les diferents maneres de representar la maternitat —el part natural dels animals i la sofisticació dels humans— fos una metàfora gastada en excés: una vaca fa poc que s’ha posat a parir —“fa grans contraccions durant les quals tota la panxa s’infla i es desinfla violentament”—, però la protagonista creu que té temps de sobres per anar a esmorzar; al capítol següent, coincideix en una botiga amb una amiga que s’entesta a explicar-li la seva experiència recent com a mare, com si fos aventura única, i el contrast entre una experiència i l’altra al lector se li fa massa evident, massa didàctica potser.

La maternitat és el fil constant que serveix per lligar els dos territoris a través dels quals una narradora descabdella la trama

Si cal llegir Distòcia no és perquè s’hi pugui llegir res de nou sobre l’embaràs i el dilema d’avortar, doncs, sinó perquè els animals —la vida quotidiana de les vaques, dels gossos, de les ovelles, d’un gat, “que camina sobre la tanca amb el seu cos molsut fent tentines cada vegada que les fustes es fan estretes i ha de trampejar-les”— es converteixen en un dels grans temes, no se sap si universals, de la novel·la, com si Pilar Codony tingués la superba habilitat de descriure “la cua forcada i delicadíssima, les ales punxegudes i robustes, el cap rodó enganxat al cos” de la primera oreneta de la temporada, de desxifrar com es comporta en un prat una ovella amb ganes de jugar, de saber què pensa i sent una vaca sentenciada a l’escorxador, talment com si dugués a la pràctica literària el que es diu al començament, que algunes aus, com les garses, “s’identifiquen amb l’ésser viu que els alimenta els primers dies de vida, sigui quin sigui” i, així, “criar una garsa de petita equival a tenir una garsa que es pensa, per imprinting, que és una persona. Es converteix en una mena de col·lega insolent i xafarder, que et segueix a tot arreu”. Segons els ornitòlegs, és un “animal impressionat”, i alguna cosa semblant, però al revés, demostra ser Pilar Codony a Distòcia, com si no comprengués tan bé la conducta dels humans com la dels animals.

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS