POSTALS / VALÈNCIA
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Als escriptors

Rafa Lahuerta, l’autor de 'Noruega', el fenomen literari valencià de la dècada, confessa que s’ha vist superat per l’èxit, de vendes i d’atenció mediàtica

Lahuerta ha insinuat que potser ja no escriurà cap altra novel·la.
Lahuerta ha insinuat que potser ja no escriurà cap altra novel·la.mònica torres

Escric a cor obert i amb més preguntes que certeses. Escric encara impressionat pel que vaig presenciar fa uns dies a València. S’assembla molt a la Veritat. Parlava en una llibreria Rafa Lahuerta. Ja ho deuen saber: l’autor de Noruega, el fenomen literari valencià de la dècada. 16.000 exemplars venuts en la nostra llengua; 4.000 en castellà. En un diàleg amb Vicent Flor sobre la representació literària de València, Lahuerta es va obrir emocionalment i intel·lectualment en canal. Van ser uns minuts. Els suficients. Lahuerta va confessar que s’havia vist superat per l’èxit, de vendes i d’atenció mediàtica. Que ell vivia molt bé abans, despatxant clients a la papereria i amb la vida de sempre. I que la dimensió d’aquest fenomen inesperat, per al qual no estava preparat, l’havia trasbalsat. Que estava agraït als lectors, però que la fama i el prestigi literari assolits de sobte —en la seua primera novel·la— no l’havien fet massa feliç. Jo sé on estic, afirmava mirant-se cap a dins. I meditava sobre l’honestedat de l’escriptor, la veritat de l’escriptura, l’ètica de narrar vides alienes i altres paraules grosses allunyades de xifres i de likes (que, per cert, l’han fartat: se n’ha eixit de les xarxes socials).

Lahuerta va insinuar —i després va confirmar— que potser ja no escriurà cap altra novel·la. És una possibilitat. O almenys que no la signe amb el seu nom, com fantasiejant amb publicar amb heterònim, el súmmum de la literatura nua i la discreció. O, potser, fer un Rulfo: arribar, triomfar, callar. A mi, particularment, em sembla molt més interessant Lahuerta que Noruega. Ell va escriure un llibre anterior, al qual li té més afecte. Un gran llibre. És La balada del bar Torino, una entranyable cançó d’amor on es creuen la seua passió pel futbol, la família i la memòria. Pur sentiment. En aquelles pàgines, molt abans d’una fama inesperada, va deixar un parell de frases potser premonitòries. Escrivia: “La lucidez empuja al silencio, no al exhibicionismo. Escribir para ser leído siempre me ha parecido una manera de abdicar de mi verdadera ambición, que no es otra que desaparecer y ser invisible”. Un Bartleby amb solatge romàntic.

Escriure això des de la irrellevància mediàtica i editorial, sense la projecció d’una carrera literària —sic— podria semblar un posat modernista. Però vendre 20.000 exemplars, tindre una legió de fans ansiosos per comprar-te un nou llibre i afirmar, quasi dos anys després de l’èxit, “jo sé on estic, em preocupa l’honestedat i potser no escriga cap altra novel·la”, va més enllà de la modèstia i la senzillesa. Només plantejar-ho ja és un posicionament contracultural en l’actual era d’autopromoció impúdica i de producció editorial en sèrie. Em recorda un pensament de l’assagista Mauricio Wiesenthal en El derecho a disentir. Diu que ser lliure consisteix en saber escapar de la presó de les nostres circumstàncies. Potser allò que busca Lahuerta és la llibertat. Una reflexió important per a qualsevol escriptor.

Más información

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS