Els referents són els pares

La darrera tendència en el diagnòstic de la situació del català, especialment quant a l’ús de la llengua entre nens i joves, és això de dir que ara la canalla no té referents. Referents en català, s’entén, perquè de referents en tenen. Se suposa doncs que si el jovent d’avui interactuen en castellà és perquè en català no tenen de què parlar, tenint en compte que en les vies de consum habituals (plataformes digitals, vídeos a YouTube, videojocs, etc.) el català és absent en uns nivells més que notables. I d’aquí ve que, per a molts opinaires habituals, lingüistes i no, la solució a la preocupant salut de la llengua sigui la inversió generosa en tots aquests àmbits, i lògicament enfortir el sistema de referents propis. Per a molts, és el paper que al seu dia va tenir Bola de drac i el que ara està tenint Eufòria.

Centrar-se en aquesta manca de referents, però, facilita la reducció del diagnòstic i, de retruc, de la cerca de solucions, perquè són uns quants els que es pensen que això s’arregla amb més de Netflix o invertint en els creadors de continguts per a joves. I això sense tenir en compte que, en èpoques passades, de referents n’hi havia molts menys: servidor, de petit, podia accedir a la llengua a través del circuit català de TVE, de la revista Cavall Fort, d’alguns còmics traduïts, de companyies de teatre com U de Cuc, però el cinema era impossible i la ràdio es limitava a Ràdio 4. Els referents col·lectius de la canalla, en aquell moment, eren la Rana Gustavo, el Mazinger Z i el coi de Chanquete.

La qüestió, doncs, no és tant si hi ha prou referents o no (podem discutir si ens en falten, o si algun sector presenta buits, però és clar que no som un desert), sinó per què aquests referents no es comparteixen. O, inversament, què ha fet, en el passat, que l’escassedat de referents no hagi perjudicat el progrés de la llengua al llarg sobretot de dues dècades, la dels vuitanta i la dels noranta del segle XX, en què nombrosos nens i joves castellanoparlants es van incorporar al català malgrat sentir-lo només a l’escola o l’institut. No cal dir que TV3 va exercir un paper fonamental en aquest procés, paper que ara molts troben a faltar, però seria ingenu creure que amb Dallas i Bola de drac n’hi va haver prou.

El gran canvi operat en la normalització lingüística dels darrers anys ha estat la infantilització del foment del català, entesa com l’aposta gairebé única en el poder de l’escola com a element motor de la llengua i la consagració dels nens i nenes com a agents de normalització. Hem donat per fet que la immersió s’encarregaria d’estendre el coneixement de la llengua però no ens hem preocupat pel seu ús, sobretot quan els nens arribaven a casa. La inversió de papers ha resultat crítica: si als anys vuitanta i noranta eren els adults els que percebien la necessitat d’aprendre català, tant per a ells (molts es van apuntar a cursos de llengua) com per als seus fills (molts van lluitar per la immersió), ara són els fills els que porten per primer cop el català a casa davant la pèrdua de percepció que per als adults la llengua sigui res de necessari.

Ja podem fomentar els referents en l’audiovisual, les xarxes socials o els videojocs, però tal com ens hem equivocat en posar tots els ous en el cistell de l’escola, també ens equivocarem si els posem tots en la creació de continguts. Per fomentar el català entre els joves no podem prescindir dels adults i de la percepció que aquests transmetin sobre la llengua als fills. Potser un pare que s’apunta a classes de català té més força que un youtuber. En aquest sentit, és essencial difondre el català en el món del treball, estendre la idea que és útil i necessari per trobar i millorar la feina, i fer-hi participar els agents socials: els empresaris, perquè en la llengua hi tenen un element de responsabilitat social corporativa de primer ordre; els sindicats, perquè els drets lingüístics dels treballadors han de ser també matèria de reivindicació laboral. I mentrestant, esclar, promoure la creació de continguts en català, perquè el talent exhibit no és escàs i hi ha qui té ganes d’accedir-hi.