‘I desitjo i cremo. Poesies incompletes’, Safo de Lesbos: Safo, reveladora de l’amor a Occident

Explicava Christine de Pizan que a la mort de Plató van trobar sota el seu coixí uns poemes de Safo, a qui considerà bella i sàvia. Com Alma-Tadema, Alceu, coetani de la poetessa a l’illa de Lesbos, la veié pura i de dolç somriure. En canvi, en aquella Mitilene que la va veure néixer a finals del VII aC, ella mateixa es lamentava de no ser bonica, de la seva poca estatura i de la seva pell bruna. El seu cant i la seva figura van triomfar a través del temps, des de la iconografia ceràmica àtica o la delicada Safo de Pompeia fins a la pintura de Klimt; des de l’escolar que va copiar en un tros de terrissa a Egipte un poema seu al segle III fins a Boccaccio, Leopardi o Baudelaire, que la va acusar de blasfèmia per haver estat covardament infidel a la seva homosexualitat. Això últim, en aquella puritana i hipòcrita França que censurava el llibret de l’òpera Sappho de Gounod per la seva manca de decòrum, d’aquell pudor que cohibeix i ens constreny al silenci, com es lamentava la mateixa Safo.

La poetessa de Lesbos va viure i triomfar en una societat d’homes, però no va acceptar que la seva vida orbités sobre el gineceu i el teler, escola de virtut per a les dones de la Grècia antiga. Va optar per canviar el fus pel càlam i ser mestra d’un selecte grup de donzelles que retien culte a Afrodita en una confraria ritual, un tíasos. El gran Wilamowitz seguí el deixant d’Ovidi, aquell altre gran mestre de l’art d’enamorar, quan amb moralitat prussiana va definir tal institució com una escola de senyoretes i futures castes esposes.

En aquests rituals de pas l’homosexualitat femenina era una pràctica habitual entre les directores dels cors i les seves alumnes; potser més que una relació homosexual, que no hem d’excloure, una iniciació ritual eroticoeducativa o una homosexualitat iniciàtica; preparatòria, això sí, per orientar l’eros que ens agita el cor cap al lloc natural reservat a les dones de la Grècia antiga: el matrimoni, representat per Hera. El que la poesia de Safo no va ser mai, malgrat la psicoanàlisi, és la sublimació d’una homosexualitat reprimida generadora d’atacs d’ansietat provocats per la gelosia i el mecanisme de defensa de la censura. Mal que els pesi a algunes feministes, Safo tampoc va ser la primera dona que va fer de ser lesbiana una causa i una qüestió d’identitat de gènere. Error greu llegir la seva poesia només per identificar el jo poètic amb l’autora.

Safo va ser la veritable reveladora de l’amor a Occident, dolçamargant serpent irresistible, que encén i refreda els nostres cors inflamats de passió. Mestra de les coaccions del desig, la gelosia, la bellesa, la nostàlgia de l’ànima que crema d’absència, també dels petons furtius, formava part del cànon dels grans lírics grecs, amb Anacreont o Píndar, entre d’altres. D’un indiscutible talent poètic, també per cantar l’amor en poemes de casament o epitalamis, va convertir Afrodita, amb qui parlava en somnis, en la seva aliada en la guerra de l’amor, la mateixa deessa que la portà a mantenir relacions homoeròtiques amb les seves deixebles, cosa que provocà que en una tradició tardana fos objecte de blasme i qualificada despectivament d’amant de dones o de prostituta.

El pare Balasch va publicar fa molts anys una Safo bilingüe en castos versos catalans, i Maria Rosa Llabrés una en prosa, sense text en grec i sense complexos. Aquesta nova Safo bilingüe d’Eloi Creus paga la pena no només per la música i el rigor filològic, sinó sobretot per no fer concessions al pudor, com la mateixa imatge sensual d’Egon Schiele que il·lustra la portada, o com l’epíleg de Maria Callís, paraula poètica, com la de Safo, tan necessària perquè hi hagi cançons per a les dones a néixer.