La fúria feminista canta les quaranta a Shakespeare a la Villarroel

La història de L'amanisiment de la fúria de Shakespeare és ben coneguda. El ric Baptista Minola no casarà la seva dolça i preciosa filla petita, la Bianca, si abans no casa la rebel i indomable Catharina, a qui, com a primogènita, correspon passar primer per la vicaria... "I el tiu les rifa!", exclama, indignada, Carla Rovira, directora i responsable de la dramatúrgia de L'amasi(pa)ment de les fúries, una versió actualitzada de l'obra que, faltaria més, ret comptes amb tot allò del clàssic que al segle XXI és desfasat, humiliant, vergonyós, masclista, racista, insofrible, classista...Calia, actualment, una revisió sense contemplacions, dura, irònica, punyent, divertida, argumentadíssima. La podem veure (s'ha de veure!) divendres, dissabte i diumenge (aquest cap de setmana i el que ve) a La Villarroel.

"Quan vaig rellegir l'obra per encàrrec de la companyia Parking Shakespeare, el 2019, vaig veure que, des que l'havia treballat, feia 18 anys, amb un grup d'educació, jo havia agafat prou consciència", explica Rovira. "I em va semblar una obra horrible". Així, doncs, l'encàrrec de la companyia, amb absoluta llibertat (i coneixent, com coneixen, la Carla) va ser una versió basada en el text original però... amb textos (i cançons...) afegits. "La gràcia és rebatre Shakespeare amb el propi Shakespeare", diu la directora. Amb les seves armes. "Amansir una fúria amb violència domèstica...! Ens pot fer riure, sí, però ja n'hi ha prou".

Vol dir això que no s'hauria de representar Shakespeare al segle XXI? "Esclar que s'ha de representar Shakespeare!", respon Rovira, amb evident admiració. "Però cal fer-ho des de la idea revisionsita dels clàssics. És el primer deute que tenim amb ells. Shakespeare no era feminista, és tan evident com que al segle XVI no existia el feminisme. I quan el representem no parlem del segle XVI, parlem de l'actualitat, per això cal adaptar-lo". A L'amansi(pa)ment de les fúries hi ha tot Shakespeare: els embolics, els trasvestiments, la comèdia, l'amor ("Em queden molt bé, les històries d'amor", diu el mateix bard, que té un paper que és més que un cameo, a l'obra).

Más información

La Sala Atrium aposta per la digitalització al servei del teatre

Sergi Belbel porta a la Beckett una obra sobre els robots de companyia

‘Reiseführer’: Som turistes o som viatgers? Tant se val!

I també hi és tota la complicitat amb el públic amb la qual jugava Shakespeare per representar les seves obres. "Els actors sostenen molt bé l'obra", diu, agraïda, la directora. Perquè l'escenari és buit. Igual que quan es va representar originàriament al parc de l'Estació del Nord, on es va parir l'obra. "Els 11 intèrprets l'omplen, fan molt de paisatge. La imaginació era important, també en aquella època. I ara no pots muntar Shakespeare pensant en una quarta paret. Jo sempre penso en el públic". La dramaturga diu que mai arriba a la sala d'assaig amb un text tancat perquè compta amb els actors: "Escric un primer esbòs que compartim i anem discutint. Les mateixes actrius em van fer veure més matisos, a banda dels masclistes: racials, laborals, socials. Així vam incoporar la trama de les criades, també molt maltractades per Shakespeare".

El públic, doncs, esdevé una mica còmplice del venirse arriba (expressió utilitzada en el text, que ve a ser, esclar, la versió moderna d'un in crescendo). Perquè la història té un moment d'inflexió en què es posen les coses a lloc, en què les tornes canvien i l'amansiment esdevé emancipament, empoderament. L'actualitat més canyera irromprà esbojarradament en escena: "Era important riure per trencar el tòpic que les feministes som avorrides", reflexiona Carla Rovira. Els discursos sobre els drets inalienables de la Catharina aniran pujant de to. I el seu pare ja no gosarà tallar-la dient-li "Ui, ara no..." "I fill de puta és masclista i putofòbic!". I cap dels homes de Shakespeare, cap dels homes del segle XVI gosarà contradir la fúria feminista, armada d'arguments, de coratge i... d'ovaris!

Només cal deixar clara una cosa, remarca Carla Rovira: "Nosaltres no matem Shakespeare, eh? Ell va morir fa cinc segles!". Potser aquí rau la qüestió de l'actualització.