‘Els nostres fills’ posa l’espectador cara a cara amb el medi ambient al Teatre Akadèmia

Marta Gil Polo dirigeix aquesta obra inspirada en la catàstrofe de Fukushima del 2011

Maria Pau Pigem, a l'esquerra, Albert Pérez i Isabelle Bres, en una escena de l'obra.
Maria Pau Pigem, a l'esquerra, Albert Pérez i Isabelle Bres, en una escena de l'obra.Felipe Mena

La directora Marta Gil Polo, amb l'actriu Isabelle Bres, es va passar un any i mig llegint obres de teatre per a un encàrrec. Els nostres fills (The children), de l'autora britànica Lucy Kirkwood, s'havia estrenat al Royal Court de Londres el 2016 i s'acabava de representar al teatre Kamikaze de Madrid just abans de la pandèmia. "Era el què volíem", diu Marta Gil."Buscàvem alguna cosa que ens parlès de la nostra responsabilitat en el futur d'aquest planeta que l'ésser humà ha envaït, del llegat que deixem a les generacions futures, als nostres fills, de la importància de tots els nostres actes, fins i tot els més quotidians".

Más información
La Beckett furga en l’‘Obsolescència programada’ humana i femenina
Cinc companyies emergents de teatre
Teatre per salvar la natura a La Gleva

Una parella de físics nuclears jubilats reben la visita d'una antiga col·lega i amiga que fa 19 anys que no veuen. Viuen en una cabana instal·lada a 15 quilòmetres del límit de la zona prohibida, la que envolta la central nuclear on han treballat tota la vida i que ha patit un terrible accident. L'apareguda els farà una proposta que trasbalsarà la seva vida (ja viscuda, en el fons...) i posarà sobre la taula aspectes importants, claus i perillosos de la societat on vivim.

L'obra està inspirada en la catàstrofe de Fukushima del 2011. "Kirkwood la va escriure arran d'un article aparegut al Japó que parlava de físics nuclears jubilats que es van sacrificar per entrar a la central per intentar evitar les conseqüències tot el possible", explica Gil Polo, molt implicada en la defensa del medi ambient. Però allò és el Japó. I ella ho trasllada a Anglaterra, és a dir, a Occident. "Hem mantingut Anglaterra perquè es tracta del nostre món: podria passar perfectament aquí. La qüestió és: com es veuria això aquí, en una societat tan individualista com la nostra?"

Després hi ha el debat sobre com solucionar el tema de l'energia, del combustible (ara, a sobre, amb la que està caient...!): "Ara se'n parla als mitjans, però fa molt de temps que sabem coses. Els mitjans ens dicten el que volen, manipulen. Tot és molt més complicat del que ens volen fer creure...", es queixa, amb una certa impotència. La vida quotidiana dels dos amfitrions està absolutament condicionada per l'estalvi energètic, per la precaució, per la prevenció... "Tinc ganes de rostir un pollastre sense semblar l'anticrist", li confessa ell (Albert Pérez) a la visitant (Isabelle Bres), a esquenes de la seva dona (Maria Pau Pigem), intransigent en en tots els aspectes.

"Ens va costar trobar l'obra", reconeix Gil, "perquè no hi ha gaire cosa escrita sobre aquest tema. Sí que ens podíem remuntar a Txèkhov (Oncle Vània, per exemple) o a Ibsen (L'enemic del poble). M'agraden els clàssics, més que els contemporanis", confessa, "però volíem un text actual". L'altra cosa que la va fascinar és el mateix text: "Està tan ben escrit... Els temes no estan dits, vull dir, que es plantegen, però l'espectador els va descobrint al llarg de l'obra, no ve tot empaquetat i mastegat".

La directora s'ha enfrontat a alguna que altra contradicció: "El llenguatge és molt realista. I jo no el souorto!", torna a confessar. "Volia oferir alguna cosa més abstracta i hi hem arribat amb altres recursos: projeccions sobre el mateix escenari, una mena de coreografies... dinàmiques diferents".

Dirigir-la planteja un gran problema: és comèdia o és drama? "És les dues coses", reflexiona la directora. "La comèdia la marca el ritme. I aquest text vol comèdia, sense amagar el drama que envolta els personatges i la societat. Hi ha unitat espai temporal: passa mentre preparen un sopar... Fins al punt d'inflexió, en què queda clar el conflicte. Vam apostar per la British Comedy, per la ironia".

La interpretació dels actors aporta molt: "L'elenc és excel·lent, són molt creatius", agraeix la Marta, que, tot i ser fidel al text original, traballa sempre amb una certa improvisació: "A partir d'un input, ells reaccionen de la manera més natural. Tot per fugir del naturalisme! I d'aquestes reaccions improvisades hi ha coses que em quedo i d'altres que no pot ser perquè no encaixen".

El missatge és optimista o pessimista? "Ja és massa tard per tot. Ni renovables ni històries", admet la directora. "Per això crec que cal un missatge negatiu, perquè hi hagi reacció". Llavors una esperança hi és... això pot tenir una lectura en positiu: buscar la reacció humana. Però... continua la Marta: "Molt em temo que no hi arribem a temps".

Sobre la firma

Toni Polo Bettonica

Es periodista de Cultura en la redacción de Cataluña y ha formado parte del equipo de Elpais.cat. Antes de llegar a EL PAÍS, trabajó en la sección de Cultura de Público en Barcelona, entre otros medios. Es fundador de la web de contenido teatral Recomana.cat. Es licenciado en Historia Contemporánea y Máster de Periodismo El País.

Normas

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS