postals | valència
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Càndida ciutat

Un nou llibre d'escrits de Josep Pla fa una crida a acostar-se més a València

Cartell de l'exposició regional valenciana del 1909.
Cartell de l'exposició regional valenciana del 1909. Biblioteca Nicolau Primitiu. Generalitat Valenciana

Hem d’acostar-nos més a València. La crida la fa Josep Pla en un nou llibre titulat així pels editors. L’obra recull escrits de Pla sobre alguns tòtems valencians: Fuster, Estellés, Raimon, Sanchis Guarner. Els mites fundacionals, diríem. El panteó d’intocables. El tòpic fossilitzat. Era l’any 53 i Pla demanava trencar la “muralla de fredor i d’indiferència creada i mantinguda pel centralisme peninsular” per separar catalans i valencians. Han passat setanta anys d’aquella arenga: Hem d’acostar-nos més a València. La fredor i la indiferència continuen. Però el centralisme que l’alimenta és només un? Interessa València a Barcelona? En funció de què?

Al costat del llibre de Pla descansa, sobre la taula de novetats de la llibreria Tirant lo Blanch, el premi Lletraferit de Novel·la 2021, publicat pel segell valencià Drassana. Càndid és una novel·la d’idees escrita per Miquel Nadal Tàrrega. Un fado valencià que recorre, amb amargor crítica, l’últim segle i mig en la història de la ciutat. La ciutat càndida. Enganyada i plàcida, lleial i fidelíssima; la Gran Genuflexa. La ciutat de les profecies no acomplides. De l’aspiració resignada, la queixa eterna, el projecte en el calaix. La ciutat condemnada a una nostàlgia farcida de rancor. A un relat sense gestes, herois ni batalles. Així interpreta València el fadista Nadal Tàrrega en una vintena d’estampes que recorren la ciutat. La València que va enderrocar les muralles el 1865 per ser moderna i amnèsica. L’exuberant ciutat de l’Exposició de 1909 que amagava la misèria. La València abduïda pel messies Blasco Ibáñez. La València republicana i capital plena de refugiats, polítics i espies. La València del Terrer de Paterna, paredón d’Espanya. La València del Cid de postguerra i la del Levante Feliz franquista. I així, fins a arribar al present, amb un esforç sensorial perquè el lector puga mirar la fàbrica de licors de Puchades, olorar la fusta de Sancho, escoltar les guitarres de Tatay, tastar els llegums de Donís Roca o tocar l’arròs del molí de Simó. Sense jocfloralismes.

Hi ha un passatge on l’autor deplora la necessitat permanent que València ha tingut de mesurar-ho tot segons la semblança amb Madrid, la distància a Madrid, els afectes de Madrid, el triomf a Madrid, la influència a Madrid. L’eterna ofrena de noves glòries. El pes del centralisme. Del centralisme castellà. Però hi ha altres centralismes que demanen glòries valencianes? Interessa tota aquella València narrada a Catalunya? Interessa la València de Noruega? Interessa Càndid? Interessen Drassana i altres projectes culturals? Fredor, si no indiferència, més enllà dels mites fundacionals, cada dia més estereotipats. Una idea amb regust de fado, a fatalisme i saudade, sobrevola la novel·la: hi ha els qui, fins i tot perdent, sempre guanyen. I hi ha aquells càndids que sempre perden sense saber-ho.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS