Fusterians o wahabites

Corregir i augmentar, això és la cultura, és un aforisme de Joan Fuster, per bé que sempre m’ha semblat la mena de lema que triaria un país socialista per als seus sectors creatius. La Generalitat Valenciana ha triat el 2022 —any del seu centenari— com l’Any Fuster, en un cert esforç per reparar la relativa indiferència amb què se’l tractà en vida.

Joan Fuster va obrir línies de recerca fins llavors inexplorades en història, filologia, literatura o sociologia valencianes, i a més va reunir al seu voltant deixebles que explorarien aquestes línies posteriorment. Ell mateix no es considerava cap expert; ni tan sols a propòsit de Nosaltres els valencians assegurava haver fet res més que proposar un document de treball subjecte a discussió.

En contrast, la tònica del debat en el que portem d’any es redueix a una allau de publicacions profusterianes de caràcter rigorista o wahabita. Plantegen la plena vigència de l’obra de Joan Fuster, republicant articles i epístoles seues en diaris en paper o proposant-ne relectures literals; com a màxima concessió, alguna versió lleugera per a jóvens. Ni rastre de context històric, de crítica o aproximació des de les problemàtiques del segle XXI —crisi climàtica?, crisi de representació?— a un autor que plantejava la necessitat d’industrialització enmig d’una dictadura autàrquica. Els perfils dels apologetes, en tot cas, s’assemblen molt entre si: hòmens, al voltant dels 60 anys i professors universitaris… És de veres l’únic perfil de lector de Fuster, o vivim una certa patrimonialització?

Contra els rigorismes advertia Vicent Torrent, alma mater d’Al Tall, ja en 1989, a propòsit de la música tradicional: desaparegut el món agrari que li donava sentit, podria esdevenir un residu folklòric sense cap funció en la societat. El mateix risc correm evocant la literalitat dels textos del suecà, ancorats en pressupòsits teòrics amplament refutats per la historiografia. Arraconar-lo com a compendi de textos sagrats no fa justícia a l’intel·lectual crític i escèptic que va ser, apassionat pel seu país i per transformar-lo; torna la seua figura en una mòmia estèril en el present.

De temes, no en falten: avui, les mateixes institucions que li fan homenatges parlen de la cultura quasi exclusivament com una indústria, i la justifiquen en funció del seu efecte en el PIB i els llocs de treball per euro invertit. Qüestions com el compromís polític, la responsabilitat o el paper de la societat civil, ben fusterianes si ho pensem, no troben espai. En fi: si acceptem que això de la cultura va de corregir i augmentar i que enlloc diu adorar, cap preguntar-se quant de fusterià hi ha en fer això últim.