PROVOCACIONS
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Torna Calvino

Si es llegeixen els últims llibres de Tina Vallès, Toni Pou i Joan Todó sí es pot afirmar que l'escriptor italià no s’equivocava gens quan en una altra de les definicions que proporcionava dels clàssics deia que eren uns llibres que “no es llegeixen per deure o per respecte, es llegeixen solament per amor”

L'escriptor Italo Calvino a Roma el 1984.
L'escriptor Italo Calvino a Roma el 1984. Gianni Giansanti

Tina Vallès, Toni Pou i Joan Todó segurament deuen estar d’acord amb una de les senzilles veritats que Italo Calvino recordava a Per què llegir els clàssics: “Els clàssics són uns llibres que exerceixen una influència particular, ja sigui quan s’imposen com a inoblidables, ja sigui quan s’amaguen en els plecs de la memòria mimetitzant-se amb l’inconscient col·lectiu o individual”.

No se sap si l’obra de Calvino ha aconseguit fer-se un lloc dins la memòria lectora predominant, però si es llegeixen els últims llibres d’aquests escriptors catalans sí es pot afirmar que Calvino no s’equivocava gens quan en una altra de les definicions que proporcionava dels clàssics deia que eren uns llibres que “no es llegeixen per deure o per respecte, es llegeixen solament per amor”. És el que fa Tina Vallès a El senyor Palomar a Barcelona (2021), que pren com a excusa el personatge homònim de l’última novel·la de Calvino —“No és veritat que el senyor Palomar sigui mort”, diu—, i, com un triomf de la vida, concedeix al personatge, tan silenciós i profund com el seu autor, una vida nova, una altra ciutat, una llar per estrenar, la possibilitat de “tornar a ser el de sempre”.

No deixa de ser un truc enginyós i tan bojament brillant com el que organitza Todó a La verda és porta (2021) —Julià de Jòdar l’ha definit com “el goig de la invenció d’un ultragènere literari, o d’un transgènere: el gust de la invenció de l’escriptura, o l’escriptura de la invenció”—, i que comença amb aquesta frase: “Estàs a punt de llegir l’últim llibre de Joan Todó, lector”, un calc deliberat de la que fa servir Calvino per encetar una de les seves obres majors: “Estàs a punt d’iniciar la lectura del nou llibre d’Italo Calvino”, la novel·la Si una nit d’hivern un viatger, una narració insòlita sobre les interrupcions que es poden produir quan un es disposa a emprendre una lectura.

Pou, a Si un dit assenyala la lluna (2021), no només juga també amb el títol de l’obra, sinó que també converteix unes declaracions de Calvino, que afirma que Galileu és el prosista més gran de la literatura italiana, en l’agent provocador d’un text on la ciència, la història i l’antropologia esdevenen matèria novel·lesca per acabar convertint-se en el recorregut al llarg d’una geografia feta de secrets i misteris, d’il·luminacions i obscuritats, d’oblits i reconeixements, i de preguntes sense resposta, que faran possible al narrador un accés a si mateix i al món on se situa.

És d’agrair que la vigència de Calvino a la narrativa d’aquesta temporada, com si existís una altra dimensió literària, faci que l’ombra infinita de David Foster Wallace, i les coses aparentment divertides i les sensacions confuses dels seus imitadors incansables, s’hagin situat en un segon terme.

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS