Un amor

Seguint la mala pràctica periodística, no mencionaré el nom del traductor. Us diré que és una altra amiga meva, una jove traductora que ho ha deixat tot i ha decidit fundar-se al cul del món, lluny de la gran pífia en què s’ha convertit la seva vida.

El poblet no és un poblet, és una escampadissa. S’assembla a la mena de món que narra Jordi Dausà a De sobte pensa en mi (Llibres del Delicte): la muntanya on no hi canta ni balla ningú, la ruralia de la ruralia. Si hi escriu alguna cosa de profit, segur que es tenyeix d’aquesta atmosfera i llavors potser la conviden a algun festival literari a la ciutat, com ara el MOT, que enguany el dediquen a la literatura campestre. Se sentirà estimada perquè algú la té en compte i estarà molt d’acord amb el que escriu Anna Ballbona a No soc aquí (Anagrama): “Aquell món de pagès, aquell que jo he ensumat, no és per a romàntics”. Sort de poder tornar a la ciutat de tant en tant i veure que en aquest aspecte estem igual a tot arreu.

Després del festival torna al poble, al camp no apte per a romàntics on ha somiat refundar-se. Li van llogar una casa atrotinada però amb un gos sencer a l’entrada. L’animal és com ella, un centrifugat. No coneix l’amor i el que li ve el pren a mossegades perquè el necessita a dins, cosa calenta. Llegiu Un amor de Sara Mesa i tot això us sonarà perquè és de la seva protagonista de qui us parlo.

Com a bona traductora, intenta no perdre mots en la tasca i es va adaptant al territori. Però a ella, com a tothom, li costa conèixer la llengua d’un lloc quan encara no se’l pot estimar. És un amor lent —creu—, dels que quan te n’adones ja ha durat tota una vida. Per això pensa que el temps l’ajudarà i va tirant i tot s’ho troba: primer, la lluita sostinguda contra la casa —que és llar i és esquerda i és gotera—. I després una altra lluita, contra la incomprensió dels autòctons, que acaben aïllant-la. No us n’explicaré detalls perquè no seré jo qui us estalviarà de conèixer-la. Llegiu-la.

Només diré que té la vida plena d’equívocs (sí, males traduccions), i sobretot pateix una claustrofòbia urbanament incomprensible: sent que se li fa petit el camp. Jo no sabria pas què més dir-li per consolar-la. Estem tan lluny i jo tinc tanta feina! Li envio whatsapps amb aquell braç traient bíceps, que tingui força, i molts de cors de tots colors.

Si la veieu digueu-li que deixi de fugir endavant, digueu-li que per escapar-se del malestar només li calen calés i que ningú ignominiós li llogui la casa. El que la Woolf li diria a qualsevol dona de la seva època que volgués fer bé la seva feina. El que la Woolf li diria a moltíssimes dones, encara avui. Un amor, sobretot el seu, i una cambra pròpia (o ben llogada).