‘Sis dies corrents’, les extraordinàries aventures de tres lampistes

Des dels 12 anys, Neus Ballús (Mollet del Vallès, Barcelona, 41 anys) va conviure amb el company de la seva mare, que treballava com a lampista. Aquesta ocupació, aparentment anodina, li permetia internar-se en la quotidianitat d’una manera extraordinària. En cada jornada se li obria la porta d’una casa diferent. De rics i pobres, vells i joves, metges, cambrers, obrers, immigrants, advocats. “D’aquesta manera, podia veure la diversitat humana de la nostra societat, i també els seus prejudicis”, explica per telèfon la cineasta. Aquesta idea efervescent de la intimitat polifònica que s’oculta al tancar les cortines va marcar el punt de partida d’una pel·lícula que va començar a gestar-se fa sis anys. La història d’un feina normal, feta amb persones normals.

Sis dies corrents segueix les aventures d’uns lampistes per la perifèria de Barcelona. Són el Mohamed, el Valero i el Pep, tres actors que en la vida real es diuen Mohamed, Valero i Pep i també són lampistes. Ballús els va seleccionar entre un miler de candidats i després els va preparar durant dos anys “en reunions setmanals o quinzenals”. L’objectiu era “alliberar-los de la por” —sentiment lògic en qualsevol amateur que es planta davant d’una càmera— “perquè fossin més lliures i poguessin arriscar. Perquè anessin més lluny”. Amb ells va rodar fins a 70 hores de metratge que van acabar reduïdes a 90 minuts, que condensen una de les moltes històries possibles. “Jo em considero muntadora”, diu l’autora. “Les pel·lícules les construeixo a la sala de muntatge”.

A partir de la improvisació dels protagonistes, Ballús va anar trenant una narració en què premia l’humor que neix de les no poques vegades absurdes situacions del dia a dia. Sense referents clars a l’hora d’abordar un film amb aspiracions realistes i alhora còmiques, Ballús no estava segura d’haver trobat tots els ingredients de la poció. Les rialles que van esclatar a la sala del Festival de Locarno, on a l’agost es va celebrar la primera projecció pública, la van convèncer que no anava desencaminada. El premi ex aequo al millor actor que es van emportar Mohamed Mellali i Valero Escolar en el certamen suís va acabar per confirmar els seus pressentiments, que de retruc van tenir guardó en la Seminci de Valladolid, on la pel·lícula va rebre a l’octubre l’Espiga de Plata i el Premi del Públic. “Tinc la teoria no demostrada que el 95% de la població podríem ser bons protagonistes d’una història”, assegura. “Però només una: la que expliqués una cosa semblant al que som”.

El film es planteja com una obra híbrida, un experiment a mig camí entre la ficció i el documental. En aquest gènere es va formar la directora, que també havia provat aquesta mixtura en l’aclamada La plaga(2013). “És un cinema arriscat i diferent a nivell formal”, reflexiona Ballús, que reconeix que, al principi d’un projecte d’aquestes característiques, resulta impossible imaginar com es veurà el resultat final. “Una mirada tan oberta a la realitat t’obliga a ser flexible –assegura–, tot que també hi ha una motivació interna que no has de perdre de vista”. El seu objectiu es concentrava a “visibilitzar” la professió de lampista i, així, també unes vides que solen passar inadvertides. “Volia donar veu, explicar altres realitats”, explica. “Compartir el poder que et dona la narració”.

Al llarg de sis jornades, la pel·lícula es fica dins unes quantes cases alienes de la mà del nouvingut Moha, immigrant marroquí; el treballador a punt de jubilar-se, el Pep, i el que es queda a l’empresa amb el nou company, el Valero. No es tracta d’un simple (però satisfactori) exercici de vouyerisme, sinó que d’aquestes incursions es van desprenent temes que doten de pes la narració. Hi ha els prejudicis del Valero, l’ànsia d’integració de Moha, els inesperats sobresalts que guardava el caràcter assossegat del Pep. Ells mateixos, així com el gresol de personatges que es van trobant en les seves sortides, recreen un mostrari de la multiculturalitat de Barcelona, on es parla alhora català, castellà i, fins i tot, berber. “Volia representar bé la societat que som”, assenyala la directora. “A Catalunya es parla molt de la convivència, i la nostra convivència lingüística enriqueix molt qui som”.

Els silencis eloqüents i les el·lipsis reveladores bé podrien considerar-se un altre dels idiomes del film. “M’agrada que l’espectador no ho sàpiga tot, que hagi de completar la història, que sigui actiu”, afirma l’autora. “Això s’assembla més a la vida, on no saps com acabaran les coses”. En la seva, efectivament, encara s’han de definir els projectes que han d’arribar. “Estic escrivint, però no hi ha res amb entitat de pel·lícula”, reconeix. “El que sé és que m’agrada arriscar, que no m’agrada repetir fórmules, que vull aprendre”.

La mateixa pràctica cinematogràfica li ha servit d’escola, una on ni tan sols sabia que assistiria. “D’adolescent m’interessaven moltes coses, però no el cinema. Mai he somiat a ser cineasta. Vaig estudiar audiovisuals per aprendre un altre llenguatge, perquè m’agradava escriure”, confessa. “De sobte, em vaig convertir en cineasta fent cinema, documentals amb el que tenia al voltant. I allà vaig trobar la meva veu”.