El col·loquial està de moda

Les novetats editorials sobre la llengua no deixen d’amuntegar-se’m a la taula i no dones l’abast d’arribar a totes, amb prou feines te’n llegeixes la contracoberta que ja veus que has fet tard. Si fos per l’abundància de la producció editorial, ningú diria que tenim una llengua en emergència com diuen, devem ser la comunitat lingüística que, proporcionalment, parla més sobre ella mateixa. Tenint en compte que el castellà té unes 50 vegades el nostre nombre de parlants, compto que sobre aquesta llengua s’haurien d’escriure entre 750 i 1.000 títols a l’any, considerant que nosaltres en fem entre 15 i 20. No ens arriben ni a la sola de la sabata.

Ara sembla que canvio de tema, però després tot encaixarà. No es donen gaires detalls de com és que funciona l’accés a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de vegades no t’expliques com és que en forma part gent que no són ni filòlegs (per exemple Vicent Partal, que ni tan sols aplica la nova llista dels diacrítics al mitjà que dirigeix), i en canvi n’estan exclosos gramàtics de primera magnitud com Neus Nogué o Jordi Ginebra. Quan hi ha una vacant, primer es decideix quin perfil es vol cobrir, per exemple algú versat en lexicografia, en traducció, en català medieval, en la llengua dels mitjans; d’aquesta manera, el conjunt dels membres de la Filològica forma un tot heterogeni més fidel a la llengua mateixa que no pas si tots fossin gramàtics lletraferits. I un cop definit el perfil, els diversos membres proposen candidats que són triats per votació.

Reprenc l’inici. D’entre les novetats editorials destaca l’empoderament que proposa Pau Vidal amb el seu Nivell Ç, editat per Pòrtic, que s’apropia de la terminologia feminista per reclamar un ús de la llengua col·loquial que reprengui velles pràctiques de les generacions d’antes i faci perdre la por davant de les consignes que conviden a prescindir de coses com dumenge, aiga o indicció. Allà als anys vuitanta, quan es van consolidar els mitjans en català, la necessitat de bastir un estàndard mediàtic compartit va aplanar tota la variació geogràfica, social i generacional en un únic model de llengua informal que els experts van dir-ne col·loquial mediatitzat —ves quin oxímoron—, cosa que va servir per proscriure la col·loquialitat autèntica dels àmbits d’ús comunitaris. A aquest aplanament s’hi havia d’afegir modernament la correcció ultrancera d’aquells que no són capaços de concebre la llengua fora dels límits diccionarials.

Torno a l’IEC. La feina dels membres de la Filològica no és remunerada, més enllà de possibles dietes derivades de desplaçaments. La secció consta de diverses comissions de treball (per exemple la de gramàtica, la lexicogràfica), a les quals els membres s’afegeixen per aportar-hi el seu saber, i fruit d’aquest treball són les diverses eines que posen a l’abast de l’usuari de la llengua: la gramàtica, el diccionari, l’ortografia. És sens dubte una feinada que, amb una bona gestió comunicativa, explicaria la relativa tardança en algunes decisions, sobretot a l’hora d’admetre paraules noves, i que sovint s’atribueix a una parsimònia endèmica.

La iniciativa de Pau Vidal s’insereix de ple en un corrent de recuperació de la llengua informal que abasta àmbits diversos i que pretén difondre la variació lingüística que el corró de l’estàndard ens havia ocultat. El col·loquial treu el cap amb força en les novel·les de Marta Rojals o Gemma Ruiz, en la traducció de Dostoievski de Miquel Cabal, en la poesia d’Enric Casasses, en la llengua apressada de les xarxes socials, en lletres de cançons (sense anar més lluny, el recent tema Paraules d’antes d’Arribar i Ploure), i fins la mateixa Secció Filològica ha elaborat la darrera gramàtica amb la voluntat d’establir els límits de la llengua informal. El col·loquial està de moda i Vidal ens convida a fer-lo servir sense esporuguiment.

Ai, però, a la Secció Filològica cap comissió s’ocupa de la llengua col·loquial, ningú vetlla per la fortalesa del registre informal, no hi ha cap garant que el protegeixi de l’abusananos estandarditzat. Ni tan sols s’ha definit mai un possible perfil d’expert en llengua col·loquial si fos el cas que calgués cobrir alguna vacant. Algú ha pensat a crear dins la Filològica una comissió dedicada a la llengua oral, viva, espontània? Seria possible que hi entrés un especialista que hi posés ordre? Si fos el cas, jo ja tinc un nom al cap.