La crònica
Crónica
Texto informativo con interpretación

La paraula que em va parir

Segons l'Academia de Lunfardo existeixen més de 6.000 mots que només s'utilitzen a l'Argentina

Nathy Peluso en un festival aquest passat estiu.
Nathy Peluso en un festival aquest passat estiu.getty images

La casa de la meva àvia era un ‘aguantadero’ (amagatall de lladres). Ho era, almenys, per als meus germans i per a mi. I no perquè fóssim una espècie de delinqüents. El nostre delicte era una entremaliadura, potser fins i tot un acte d’indisciplina per als més intransigents. Quan les obligacions es tornaven inabordables, per exemple, haver d’enfrontar-se a un examen de llatí, em refugiava com un malandra (trinxeraire) a casa de la meva àvia. Bàsicament, em feia la rata (feia campana). El curiós era que de vegades fins i tot em trobava amb algun dels meus germans. Desconec de què s’escapaven ells. Això mai no es pregunta. Aquells matins eren fantàstics, la meva àvia s’encarregava d’esborrar la culpa amb un esmorzar al llit, un bon dinar i un silenci còmplice que mai no va trair.

Más información
Ikea, la república de la Carola
El vol imparable dels drons
Posi la biblioteca de Javier Reverte a casa seva

L’estratagema, tanmateix, el va trencar la fortuna. La mala fortuna, evidentment. Un matí, mentre descansava plàcidament, la meva àvia em va despertar al crit de: “Despertate, està pujant la mama [la seva filla]”. Em vaig amagar sota del llit. La meva mare mai no se’n va assabentar, però jo mai més hi vaig tornar. A partir de llavors, cada dia que arbitràriament i silenciosament decidia faltar a l’escola ja no tenia empara. Deambulava per Buenos Aires, bastant avorrit, cansat de perdre diners en els fichines (les maquinites). De vegades, el més depriment de l’adolescència és que sos (ets) adolescent. Hi ha massa futur per a tan poc passat, tant per somiar i tan poc per recordar, una casa buida per als malenconiosos. Però vaig trobar pau, sobretot en un lloc on podia passar hores sense gastar ni un peso, a l’Ateneo Grand Splendid, una llibreria.

Inaugurat com a teatre, casa també d’una ràdio –Carlos Gardel hi va cantar—, l’Ateneo Grand Splendid es va convertir en la llibreria més impressionant d’una ciutat on conviuen prop de 500 llibreries. Segons el National Geographic, la més linda (bonica) del món. Tot i que més proper a un centre comercial que a un espai de lectura, per a mi s’havia convertit en el lloc ideal en la difícil gestió de l’ocupació del temps quan t’atordeix la culpa i l’avorriment.

Aquest tipus de llibreries, a més de guardar el que tenen totes —una certa esperança en el futur de la societat—, compten amb un públic plural. Hi ha de tot i per a tots els gustos. I va ser així com segurament va caure a les meves mans una espècie de diccionari que encara recordo: el de l’espanyol de l’Argentina. No hi havia gaires sorpreses en les paraules, si la palta es diu aguacate o si l’arquero és en realitat un portero.

Em passa que avui, després de gairebé 10 anys a Catalunya, sento que necessitaria aquell diccionari que vaig trobar a l’Ateneo Grand Splendid. Tot i que el gran Robert Álvarez i la meva amiga Nadia Tronchoni insisteixen que escric argentinades —el mestre Ramon Besa no es queixa, protesta si escric ingresar al campo: diu que només s’ingressa a l’hospital—, jo sento que m’he perdut una cosa tan sagrada i necessària com les meves paraules. “Crec que els argentins som els més originals en la utilització dels neologismes”, apunta Jorge Valdano, que fa més de 45 anys que és a Espanya. A mi em passa que de vegades he de trucar al meu amic cineasta Martín Rocca per preguntar-li com es diu tal cosa a l’Argentina. No em fa vergonya despullar el meu oblit amb ell. És argentí i sap, com jo, que no hi ha amnèsia més cruel que el pas del temps. Sé, en qualsevol cas, que no estic sol en aquesta lluita: hi ha prop de 100.000 argentins a Espanya. “He perdut paraules, però no l’accent”, es consola Valdano.

La invasió argentina a Espanya ens dona cert respir. Pràcticament no cal explicar laburo (treballo) ni boludo (tonto). Maradona va internacionalitzar la paraula pibe (jove) i Messi l’expressió pecho frío (sense sang). “Els argentinismes en el futbol sonen bé, com els espanyolismes en els toros. Hi ha una autoritat implícita en el llenguatge, que segurament es fonamenti en el fet que tenim Di Stéfano, Maradona i Messi. És la carta més gran”, afirma Valdano.

El cert és que, més enllà que ningú no s’immuta si dic o escric cancha (estadi) o hinchada (afició), em fa la sensació que em falten les meves paraules. Les paraules que fan pàtria, aquestes que només les entén un argentí. Segons l’acadèmia de lunfardo (argot popular) hi ha més de 6.000 termes que només s’utilitzen a l’Argentina. “Per exemple birome [bolígraf]”, afegeix el guionista i director de cinema Cesc Gay, que acostuma a treballar amb actors argentins. “La primera vegada que la vaig sentir em vaig fascinar. Em semblava una paraula d’una altra galàxia”, recorda.

Com la meva dona Marta —catalana que va viure a l’Argentina— jo extraño (trobo a faltar) la paraula bancar i totes les seves accepcions. Segons la RAE: donar suport a algú; suportar a algú o alguna cosa; i responsabilitzar-se d’una cosa que s’ha dit o fer-se càrrec d’una situació. La cantant Nathy Peluso, que va néixer a Buenos Aires i es va mudar a Alacant el 2004, necessitaria utilitzar a Espanya la paraula rompequinotos per descriure una persona molesta. “Angurriento [famolenc], també”, afegeix entre rialles. Però cap no li fa tanta gràcia com fiaca (mandra). “Em sembla espectacular”, remata Peluso.

”Coincideixo amb Nathy, sobretot perquè tenim fiaca almenys una vegada al dia”, assegura Valdano. A l’escriptor Martín Caparrós, que viu a Madrid, l’alleuja que existeixi una paraula: dale. “És el cas afortunat d’una homofonia: dale i vale sonen pràcticament igual”, explica. “Però —adverteix Caparrós— una expressió que em falta bastant és qué embole. No és el mateix que dir quina mandra, encara que es pugui utilitzar per a situacions similars”. Hi ha qui, com Natalia Verbeke, que es va mudar a Espanya amb nou anys, troba una espècie consol a casa. “Tot i que la hi escolto a la meva mare, hi ha una paraula que m’encanta i que trobo a faltar: garúa [plovisqueig]”, conclou l’actriu.

Em fa la sensació que quan et falta una paraula se’t perd un trosset de la teva història. I t’obliga a pensar. Sempre ho he hagut de fer abans d’escriure, ara també per parlar —maleïda desgràcia això de pensar abans de parlar—: “Com es deia això a l’Argentina?” O “a Espanya existeix aquesta paraula?”, em pregunto. Moltes vegades també ho faig perquè la meva dona no em deixa insultar davant de la meva filla Greta; però, essencialment, ho faig per dissimular que a poc a poc he deixat de pertànyer a Buenos Aires, quan lamentablement sé que mai no pertanyeré a Espanya. I no em queda més consol que queixar-me: la paraula que em va parir.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Sobre la firma

Juan I. Irigoyen

Redactor especializado en el FC Barcelona y fútbol sudamericano. Ha desarrollado su carrera en EL PAÍS. Ha cubierto Mundial de fútbol, Copa América y Champions Femenina. Es licenciado en ADE, MBA en la Universidad Católica Argentina y Máster de Periodismo BCN-NY en la Universitat de Barcelona, en la que es profesor de Periodismo Deportivo.

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS