Recordo

Recordo l’escriptor assegut entre nosaltres. Podria haver estat un cercle de confiança, però era un club de lectura. Li solia passar i ja ho feia d’esma: els explicava que ell no era el seu personatge, ni havia viscut mai una història semblant.

Recordo una lectora perspicaç; potser l’altura de mires li venia del metre vuitanta, de poder observar la gent des d’allà dalt. La recordo alçar-li la cella mentre feia pic-pic amb el llapis damunt les notetes que portava escrites. Que no se li escapés res. Ni ell.

Recordo aquell dia d’una manera tan precisa que entenc que el meu cap ha muntat una ficció per poder-lo retenir. Que baixem a la mina dels records i n’extraiem el material que ens va bé per comerciar, sobretot amb nosaltres mateixos. O per treure’l més endavant, com una joia antiga que et poses quan enyores la mare.

Recordo que feia prou bo a fora, passaven futbol a la tele i, malgrat tot, la gent no va faltar a la cita. Potser els vaig fer memòria que venia l’autor, que seria un greu que s’ho deixessin perdre. O potser era qüestió de la sort que tenim: la curiositat dels lectors és proporcional a la gentilesa d’un temps invertit en lectura.

Recordo l’escriptor com un personatge vestit amb l’uniforme cultural. Jaqueta de pana, cabells esbullats i l’antifaç protocol·lari de l’intel·lectual: unes ulleres que sé que no eren de pasta, però així es queden. Recordo llavors les meves primeres ulleres de pasta, fonent-se al cim del radiador. Les d’ell no, les mantenia en perfecte estat damunt del pont d’un nas que semblava fet per exposar-les.

El recordo encreuar les cames fermament i pensar com ho podien fer allò, els homes, sense prendre mal. Recordo sentir-me mesquina per pensar en aquells assumptes. Però aquells assumptes també s’han quedat a la memòria, com la certesa que el gest d’encreuar les cames el delatava tancat a qualsevol obertura personal. Ben mirat, una confessió li hauria restat valor tècnic al text que defensava com si l’hagués escrit el seu millor amic. O un germà. O un fill del qual n’estàs orgullós, però de qui no vols presumir per no quedar com el que ets: un pare.

Recordo —en un altre lloc, en un altre moment— un segon escriptor explicant que la seva ficció era una bona mentida. I jo pensant que de Pessoa només n’hi haurà un, però que ens van bé els seus heterònims. Donen aquell aire de pertorbat encantador a l’autor mentre els lectors entren amablement al joc de llegir-lo. Uns perquè són alts, els altres perquè tenen els ulls al nivell del cor de la resta. Tots saben que és per allà, moguts contínuament damunt la sang, on tornen a passar els moments viscuts, els colossals i els que si cabessin dins una col te’ls menjaries.