Com s’abasteix, menja i s’alimenta Barcelona

S’han succeït en poc temps a Barcelona diferents debats i jornades: la XV Biennal Espanyola d’Arquitectura i Urbanisme, al CCCB, per parlar de “l’Espanya plena i la buida”; les Jornades Superilles Barcelona - La ciutat postcovid, en un dels espais sota el Mercat de Sant Antoni, i, finalment, la Setmana de l’Alimentació Sostenible, per celebrar l’elecció de Barcelona com a capital mundial de l’alimentació sostenible 2021, aquesta escampada per tot arreu. D’una manera o altra s’han ocupat de la ciutat amb diferents abordatges, però amb la presència recurrent d’allò que l’alimenta, una qüestió que aflora quan parlem de subministrament, del model sostenible de ciutat o directament de l’alimentació sostenible.

Tan acostumats a parlar de la forma de la ciutat, perquè és obvi que les ciutats en tenen una, ara sembla prendre força un enfocament sobre la ciutat que posa el punt d’observació en com s’abasteix, menja i s’alimenta. En general, sembla que comencem a incorporar coses que són més pròpies de les accions que es fan a la ciutat que no pas les purament formals.

Quan diem forma de la ciutat, en el cas de Barcelona ens ve al cap l’Eixample. En dir forma pensem en el plànol de l’Eixample, és a dir el dibuix de la taca de la ciutat i la seva silueta retallada entre el litoral, Collserola i els dos rius, i amb el seu teixit de quadrats amb xamfrans. Però si parlem de coses com ara el menjar, l’alimentació o el proveïment, sembla que siguin alienes a la forma urbana, però, en canvi, també dibuixen la ciutat, tot i que de manera més complexa. Es podria dir que el dibuix que tracen no és un dibuix sobre el plànol sinó un dibuix a l’espai que inclou també les persones i el temps.

El dibuix del menjar, o millor encara la ciutat dibuixada pel menjar, no defineix els perfils de les coses, sinó que és més aviat un dibuix de línies discontínues, però insistents, un dibuix que apareix quan situem els restaurants, les fleques o els cafès, els bars i també els súpers, els pakis i tota mena de botigues de verdura i fruita, pastisseries o cellers. També les omnipresents terrasses, les camionetes de repartiment i els cada cop més presents riders que duen menjar a domicili. Una ciutat dibuixada a fragments per elements fixos o en moviment, un dibuix que incorpora també el temps que fa que l’hora del menjar sigui l’hora de la ciutat. Aquest dibuix d’accions és en realitat la ciutat sobre la qual projectem i mesurem la sostenibilitat, perquè és el retrat de la nostra activitat.

No és d’estranyar, doncs, que aquestes jornades i debats hagin abordat enfocaments que inclouen inevitablement la relació entre la ciutat amb el seu entorn rural, agrícola per ser més precisos, el pròxim i el llunyà, implícitament o explícita. En totes, quan no han aparegut directament pagesos o pescadors, s’han fet aportacions sobre la distribució dels aliments o el paper dels mercats de proveïment, i alguns cops sobre el tipus de producció, la ramadera per exemple, i la seva petjada a la ciutat. Encara que seria millor dir, com ha fet veure Carolyn Steel (participant en les jornades Superilles), que es tracta essencialment de la petjada de la ciutat sobre el camp, modelat i fet al gust del consum urbà de carn.

Si calgués endreçar tot el que ha succeït en aquestes jornades, potser es podria prendre el camí de refer la malmesa relació entre el camp i la ciutat, tal vegada la forma més consistent de parlar de cap sostenibilitat. Al contrari, quin significat té per a la gent corrent el fet que Barcelona hagi estat escollida capital mundial de l’alimentació sostenible 2021? Quantes capitalitats acabarà acumulant Barcelona amb efecte nul, més que produir encara més desafecció per la nostra ciutat, i que no milloraran la relació entre l’entorn rural i la ciutat?