Perspectiva crítica

En un article titulat Reflexions per als escriptors joves, Jordi Castellanos recordava un fenomen esdevingut durant el noucentisme: com que la Universitat, “provinciana i baixa de sostre”, de poc servia als estudiants amb vocació literària, van proliferar les revistes com Catalunya o Universitat Catalana, on els lletraferits s’espavilaven per debatre de literatura. Però es tractava d’un camí socialment i culturalment massa selectiu, i aleshores es va estendre una altra mena de plataformes creatives, revistes de joves com Catalunya Literària, Llevor, L’espiga qui floreix, Flames Noves, Art Novell o Joventut Catalana, que anaven acompanyades d’entitats com l’Associació d’Escriptors Novells o l’Associació d’Autors de la Ploma, situació que ve a demostrar que no hi ha res de nou a les xarxes socials: el moviment, com a formació d’escriptors, va ser un fracàs tan rotund que, pocs anys més tard, Josep Janés no s’estava de constatar que tots els seus col·laboradors s’havien anat diluint en l’oblit perquè els havia faltat una cosa bàsica, el rigor, la combinació de l’ambició amb el reconeixement dels propis límits.

Com si fos de passada, Castellanos hi detectava un altre hàndicap: escriure amb cap i peus és un miracle, deia, miracle on la gràcia hi té molt a veure, però molt més encara el fet de saber matar-se treballant (l’adquisició d’experiència, ofici, constància) i el distanciament autocrític amb un mateix i amb la seva obra. I acabava avisant que els textos, quan són impresos, “ja no se’n recorden ni del seu pare ni de la seva mare”, observació que caldria que tingués en compte el món editorial (i també el periodisme cultural), enderiat a presentar temporada rere temporada un descobriment literari de primera magnitud, com més jove millor, ignorant que no tothom és Rimbaud: el risc és que els joves són tan ben tractats que en el futur els costa satisfer les expectatives, i fa angúnia imaginar el pes de la responsabilitat que cau sobre Irene Solà, Carlota Gurt o Eva Baltasar. L’ànsia de la pressa aniquila la perspectiva crítica, i la innocència té un preu altíssim que la mecànica editorial fixa amb un fulgor precís: com una llei de vida, una promesa literària substitueix l’anterior promesa literària.

Ho deia Borja Bagunyà en una entrevista per la publicació de la seva primera novel·la, Els angles morts, que trencava deu anys de silenci com a escriptor: parlava del funcionament de la universitat (un dels espais on es desenrotlla la trama) i criticava que s’hi hagués imposat la idea de “l’acreditació quantitativa”, que els professors, en comptes d’investigar amb temps i paciència sobre allò que els apassiona, haguessin de publicar de manera rutinària un nombre d’articles, i participar en congressos, per obtenir punts i elaborar un currículum que els permetés ascendir en l’escalafó universitari: “Cal que publiquem un llibre cada dos anys? Al mercat i al sistema li interessa, però a l’art no sé si el beneficia o el dilueix”.