El nadó es diu Júlia

“Ahir a la nit vaig conèixer un argentí. És cuiner, fa ioga, està bo i és molt maco...”. Així va ser la primera vegada que la Paula em va parlar del Pablo.

Ho recordo a la perfecció: Ella, acabada d’aixecar, provava de desenredar-se un nus dels cabells amb el dit índex. Amb lleganyes als ulls... badallava mentre explicava una nit que, encara no ho sabia, li havia de canviar la vida. El principi de la història la va explicar asseguda al terra d’un apartament semibuit del barri del Guinardó (Barcelona), on tot just feia dos mesos ens acabàvem de mudar. Ella tenia un vas de te que estrenyia fort amb les mans per escalfar-les. Feia bastant fred. Era el desembre del 2018. Entre bufades per no cremar-se la llengua, la Paula xarrupava i continuava descrivint el misteriós argentí: “Treballa en un restaurant del Born. Ens vam conèixer al Mr. Robinson (un bar de copes). No sé, de seguida vam connectar...”, prosseguia en la seva dolça ressaca.

Ella tenia llavors 30 anys i ja en portava cinc vivint a Barcelona. Havia estudiat Dret a Palma, però no va voler dedicar-se a les lleis. El seu objectiu era muntar un negoci d’hostaleria, sector en què portava des dels 16. Havia desembarcat a la capital catalana el 2015. Va treballar de cambrera en restaurants de caixet. Va aprendre el millor i el pitjor de l’ofici mentre estalviava diners a l’espera de la seva oportunitat per fer el salt al món empresarial. Buscava una tirada d’èxit.

Paula en masculí és Pablo. O Pablo en femení és Paula, tant és. Dir que les seves són històries paral·leles em sembla cursi. Per això, ho deixaré en què, a part de compartir el mateix nom en tots dos sexes, la seva és una història de semblances que va aconseguir convergir en el moment oportú.

El Pablo va fer dimarts passat 39 anys. Nascut a Córdoba (Argentina), es va matricular en Psicologia a la seva ciutat natal: “Condició indispensable perquè et donin el carnet d'argentí”, fa broma. Aviat va decidir canviar la psicoanàlisi pels fogons. Va creuar el món per estudiar cuina. Es va estrenar al restaurant Lasarte-Oria de Berasategui, al País Basc. “Va ser com passar de portar un tricicle a conduir un Ferrari”, rememora avui. Tenia 23 anys i els anys posteriors va viure a tots els racons de la Península, també a les illes. Va estar a València, Cadaqués, Cadis, Tenerife, Mallorca i Astúries, abans d’instal·lar-se a Barcelona. En els seus últims anys a la capital catalana, vivia en un petit àtic de l’Eixample. Ell també volia muntar el seu negoci algun dia.

Els que hagin compartit pis a la vintena en una ciutat aliena i gran com Barcelona saben de què els parlo quan dic que el que es forja entre precàries parets i preus desorbitats és, sobretot, una relació de confidències. La Paula i jo treballàvem fins a la matinada i en sortir del diari jo acostumava a anar-la a buscar amb moto a la feina. Tornàvem junts, obríem una ampolla vi i ens quedàvem xerrant fins a les tantes. Ens vam conèixer bé. Per la qual cosa no em vaig sorprendre quan als cinc mesos d’haver conegut “aquest cuiner argentí”, em va dir que se n’hi aniria a viure. Ja feia temps que me n’havia adonat de la història.

Gairebé un any després, el 9 de març del 2020, cinc dies abans de l’estat d'alarma, la Paula em va citar en un bar per dir-me que estava embarassada. Vam seguir en contacte tots els mesos del confinament. Vaig veure la seva panxa créixer a través de fotos. A meitat de l’embaràs, em va explicar per telèfon que la seva idea era tenir la seva filla a Barcelona, però que després volia “tornar” a Mallorca. Tenien uns estalvis... i una idea clara de negoci. Era la seva tirada d’èxit.

Uns mesos després, la idea va cristal·litzar en el Suquía, una cafeteria vegetariana que en poc temps ja ha revolucionat el principi del carrer de vianants Blanquerna, al número 61. El nom (Suquía) es refereix a un famós riu de Córdoba que el Pablo va posar en homenatge a la seva terra. Van reformar el local amb les seves mans. La propietària, una veïna de tota la vida del mateix edifici, els va perdonar i rebaixar el preu els primers mesos. Havien tingut el valor de llogar el local enmig de les restriccions a la restauració.

Decorat a l'estil mallorquí (amb persianes i butaques típiques) la Paula ha omplert el local de plantes i el Pablo de receptes màgiques: en tot just quatre mesos ja estan pensant a contractar algú perquè no donen l’abast. En poc temps, ja acumulen imatges i vivències remarcables. Com la dels troneres que els dissabtes al matí ressusciten gràcies als exquisits brunchs del Pablo. O la clienta que tenia un pollastre de mascota i anava al local perquè l’animal es podia amagar entre els testos. O el dia que una veïna els va demanar que li deixessin emportar-se el seu nadó a casa “una estoneta”. Li havien vingut ganes de cuidar la preciosa nena d’ulls blaus que sembla que mai no plora perquè sempre somriu.

El Pablo i la Paula són l’exemple que els anomenats “emprenedors” no només són els que viuen a Silicon Valley (EUA). També ho són els que viuen en petits pisos de grans ciutats i decideixen jugar-se-la a una carta fins i tot amb una nena acabada de néixer perquè una bona idea és una bona idea i sempre val la pena.

Hi ha un dia que mai no oblidaré. Va ser quan em van proposar de ser el padrí de la seva filla. Feia sis mesos que el meu germà havia mort en un accident i per primera vegada vaig tornar a creure que la vida sí que es podia imposar a la mort.

Havia estat el primer testimoni de la seva història i ara em convidaven a formar-ne part. Es diu Júlia i té 11 mesos.