Trempó, tombet, frit

Gairebé sembla una simfonia abstracta de síl·labes una mica bàrbara. Els noms dels menjars més populars de la cuina de Mallorca, breus, metàl·lics, incògnits, per a tots aquells que són aliens a la terra sonen com una proclama, amb to musical, un manifest de títols i de síntesis.

Trempó, tombet, frit, sopes… mots sense llinatges per a esmentar els més habituals plats gustosos que conformen el vestuari fàcil de la identitat gastronòmica, sense literatura antiga ni signatures de xefs afamats. En la seva expressió hi ha la síntesi dels sabors naturals, que els dominen, gairebé inalterables.

Más información

Amics, confraries i acadèmies a la taula

Tomàtiga seca, suplent i titular

Menú de supermercat i majories

Ningú no s'atreveix a retocar comercialment o apropiar-se del cos d'aquests receptaris automàticament transmesos i adaptats sempre al gust i les autories col·lectives de tradició i privats. Cada mà, cada versió, té detalls intransferibles en el gust.

Els externs, estranys al costum, a la rutina culinària, necessiten en la seva estrena a la taula l'explicació corresponent per a saber i comprendre’n el contingut, el que el plat i la boca oculten en les expressions estranyes a l'aliè: trempó, tombet, cuina en cru i una fritada simple. Aquests són dos resums fàcils que són un cim de l'alimentació comuna de l'estiu mediterrani, el recurs utilitari de l'hort privat o del mercat pròxim.

L'apoteosi de la senzillesa i la grandesa de la cuina de temporada, de quilòmetre zero, sabors naturals, s'expressen en el trempó, la gastronomia sense cuina, sense foc, menjar fred, el trempó és una amanida de tomàquet, pebrot ros i ceba nova/tendra/blanca.

El trempó, just tres elements, podria ser assimilable a ‘amanit’, és tan sols una amanida universal amb els tomàquets/tomàtigues que han crescut lliures sense casa de plàstic. La distinció està en la presència dels detalls, el pebre tendre i olorós i la ceba en cru despullada dels seus matisos agressius. L'oli propi i la sal pròxima amaneixen (trempen) la mossegada local, gairebé un ranxo d'estiu en què domina la qualitat, el gust, el sabor fresc i dolç de la tomàtiga autòctona, feta al sol, a l’exterior.

El tombet/tumbet, intraduïble per a llengua forana i nouvinguts, és un puzle de fritada lenta i per separat de les hortalisses de la temporada, especialment és una oració al voltant de l'albergínia, també de la patata, el carabassó, el pebrot i el tomàquet en salsa.

Mai s'ha de preparar ni consumir tombet a l'hivern, sense els productes de l'hort exterior i fins i tot més, no han de faltar albergínies autòctones morades i no negres sabata, de dol, ‘forasteres’ en diuen, que assimilen oli en excés i tenen un punt alt d'amargor.

En les cartes dels restaurants les definicions o títols dels plats tendeixen als excessos retòrics, a l'amplificació poètica dels aliments i el seu origen o tracte. L'error esdevé també entre els cronistes gastronòmics; també aquí es peca.

El cim de la redundància descriptiva es troba en un llibret costumista d'un popular periodista mallorquí i falangista, Gafim (Gabriel Fuster Mayans). A ‘Tres viatges en calma per l’illa de la Calma’ per a significar el valor de la porcella (‘lechona’) detalla com ha de passar pel forn, en rostir-la en “acció benemèrita, sàvia, persuasiva, antiquíssima, meravellosa i miraculosa …” A la porcella l'envolta un rosari de noms i sobrenoms familiars: bunyolet, crestonet, guaiabo, tonineta, pepet…

En els títols queda expressat, simple però fosc, el contingut elaborat: tumbet, trempó, frit, també arròs brut, sopes, xot/met (xai), herbes (un licor), suc (alcohols), palo (beguda), una seca, la cassalla, rasca (cafè amb canya), els ‘bambos’ (un pasta dolça) o el ‘bescuit’ retorrat dolç, fresque (gelat). I es podria seguir el relat amb expressions rares i diferents, equiparables a la gastronomia universal: aguiat, ofegat, estufat, guisat, bullit, cuinat, bollit, noms matisats per a retratar les preparacions culinàries. És el menjar que interpel·la.