A la taula d’en Bernat

L’any 1704 es publica La batalla entre llibres antics i moderns. Jonathan Swift hi satiritza un debat acadèmic de l’època, que ha començat a França i a Itàlia i aviat s’ha escampat per tot Europa. Els moderns encastellaven la novetat artística, aplaudien els avenços científics i el llenguatge il·lustrat contra els altres, els que argüien la superioritat i homenatjaven la grandesa, l’herència dels clàssics. La querella acabaria convertint-se en un tòpic que repica al segle XXI i que es reedita, com la darrera fogonada, durant la postmodernitat. En la sàtira de Swift, els llibres s’embranquen en una batalla campal en què els patracols d’Homer li obren el cap a Charles Perrault, Aristòtil fereix Descartes amb un dard, i tot acaba en taules.

Es tracta d’una disputa connatural al món de la cultura. Parlant de llibres, no és cap secret que la novetat se celebra repetidament pel simple fet de ser això, nova, i sovint amb una unanimitat gregària que fa riure. De vegades es victoreja l’autor, a més, enllà de la temperatura literària de l’obra: es valora que sigui jove, o estrambòtic, el representant d’una casella social poc visibilitzada o un mediàtic, o s’enalteix que hagi postermejat una obra allunyada del cànon, immune a la tradició, sense demanar-li si coneix el llegat que diu esbotzar. Aquests motius són recurrents, la novetat estira, el glamur nia en l’insòlit, els llibres fan part de la indústria i en això no són diferents de begudes, cotxes i identitats mercantilitzades. Dit d’una altra manera, als fòrums més à la page no s’hi solen convidar carrosses.

També es parla de la tirania de l’actualitat. Es publiquen llibres que amb prou feines aguanten dos mesos a les taules de novetats. Passat aquest període de gràcia, si no han suscitat prou claca, desapareixen. El llibre de fons la balla magra, no hi ha lloc als magatzems, no se’n parla als mitjans, la seva sort depèn de lectors entusiastes i de llibreters ad hoc. No és ben bé el cas de la guerra entre antics i moderns, però en representa una derivada.

El món editorial català té vigor. Tan aviat es tornen a traduir els clàssics (estrangers o locals) com es publiquen novetats rutilants. Ara bé, el llibre de fons hi sol sortir perdent, surant en les aigües moixes que queden entre el prestigi d’un clàssic i el soroll d’un acabat de desembalar. Per això l’editorial Comanegra es va empescar la Fira del Llibre Únic, celebrada el passat 12 de juny al pati de la fàbrica Lehmann de Barcelona. Va ser un dia memorable. Amb la premissa que tingués més de dos anys, onze editorials (L’Altra, Adesiara, 1984, Anagrama, Minúscula, Arcàdia, Males Herbes, Ela Geminada, Comanegra, Blackie Books i Libros del Zorro Rojo) van triar cadascuna un llibre del fons i el van presentar de maneres força originals. Entre els llibres triats hi ha de tot, obres mestres, rareses, petites joies que no han tingut el ressò que mereixen. Els visitants van xalar i conèixer.

L’any que som, la distribuïdora Les Punxes mourà els onze títols amb el segell Soc un llibre únic i a hores d’ara ja els han demanat més de 120 llibreries. L’any que ve es repetiran la fira i l’esperit. Es pot parlar d’una segona vida, d’una segona oportunitat per al llibre de fons, ans el valor de la iniciativa va més lluny, té un punt pedagògic, fressa el camí d’un sistema cultural menys pendent de l’últim crit. D’un sistema que podria, alhora, revisar i reeditar La batalla entre llibres antics i moderns, perquè la traducció catalana de Lluís Deztany és remota (publicada per Josep Porter el 1946), però en cap cas no és morta.